49. UN AFER A CASABLANCA

  

Compaginant el meu treball profesional entre l’empresa constructora de dilluns a divendres (de 8 hores del matí a les 20 hores) i el meu despatx particular d’arquitectura, tots els dies de la setmana de dilluns a divendres (de 20.30 a les 24 hores) i molts dissabtes i algun diumenge...vaig rebre en aquell darrer, i ara no acabo de recordar com, un encàrrec singular.

Es tractava de participar en un reduït  concurs per desenvolupar un projecte encarregat pel Rei d’Aràbia Saudita, Salmán Bin Abdulaziz, a Riad. El referit Rei tenia representants, parents seus, a Itàlia i Espanya. A ambdós els hi encomanà que cerquessin un arquitecte per dur a terme el projecte d’un palau per viure ell amb la família. En aquell moment, tenia dos fills adolescents i no sé quantes mullers...

El representant  seu a Espanya, germà del rei, que va contactar amb mi era un bon vivant de nassos. Estava instal·lat a Casablanca, sense donar cop, en una finca amb jardí al millor barri de la ciutat, envoltat de 6 “dames” que veiéssim, de nacionalitats diverses (unes rosses nòrdiques, altres morenes caribenyes) que li feien la pilota i moltes més coses dia i nit...Vàrem quedar amb ell que prepararíem un avantprojecte i li presentaríem en un viatge a Casablanca.

Jo i els meus col·laboradors del despatx ens divertírem una passada dissenyant-lo. Pensant en lo “horteres” i extravagants que eren els àrabs, se’ns va ocórrer pujar-nos a la parra, passar-nos de rosca de forma apoteòsica i deixar anar desbocadament la nostra imaginació en aquell cas, suïcida...

Tot el projecte el vàrem farcir d’elements pseudo àrabs., com una rèplica barata dels palaus dels magnats del petroli... Vessava de columnes, brillantors daurades, cornises adornades i arabescs per totes les estances.

A part de preveure per les taules de la gran sala de recepcions que les potes tinguessin cabuda per amagar-hi licors (prohibits...), férem que l’habitació pel fill fos com una nau espacial amb tots els elements corresponents fins i tot amb una petita plataforma de llançament i un magnífic periscopi des del qual pogués observar Riad. La de la filla la dissenyàrem com un saló de bellesa a vessar dels estris necessaris perquè es sentís com una reina en la  seva cambra privada.

Ens vàrem prendre l’encàrrec com un “divertimento” més que com una comanda professional per passar unes hores de treball intens i festiu sense caure en que podria ser que el client s’emprenyés com una mona...

Volàrem a Casablanca, jo i un company del despatx, carregats de rotllos de paper amb la nostra proposta inclassificable. En arribar, ens esperava a l’aeroport una limusina de pilotes amb un xofer impecable. Entràrem en la mansió del jeque àrab  i, després de fer-nos les salutacions de rigor, ens acomodàrem en un saló ple de sellons i butaques fastuosos. Aparegué el personatge en qüestió acompanyat de quatre “damisel·les”, per cert molt ben formades.., les quals ens oferiren un te amb menta que ens va semblar deliciós. La visió d’aquell harem esbalaïdor i el te amb menta varen ser les dues úniques coses bones que ens passaren...

Espatarrat l’àrab al sofà, vestit amb una abaya (túnica) d’un blanc puríssim , mentre dues noies ajagudes al seu costat li feia carícies, una altra li rascava els cabells i una quarta li massejava els peus, nosaltres, incrèduls davant d’aquell espectacle i, amb una certa enveja per no haver pogut tastar mai semblant opípar banquet servit per unes nimfes exuberants i precioses, començarem a presentar el nostre avantprojecte posant els plànols en un plafó situat a l’efecte. Calia no distreure’s amb la visió d’aquell entorn tant captivador i centrar-se en les explicacions del treball realitzat...

El silenci i la mirada displicent del musulmà en veure els nostres dissenys agosarats no portava bons auguris. Obria els ulls com taronges mentre unes arrugues profundes apareixien al seu front quan, de sobte, no se si pel te ingerit o per l’emprenyament que veia venir a través del seu rostre, tingué ganes d’anar al WC a fer majors...

No volia ser escatològic ni groller però ho hauré de ser a la força doncs no es pot relatar de forma primmirada el que em succeí.    

Em conduïren a una porta i en entrar per ella i tancant-la, em vaig trobar dins d’una immensa cambra on només hi havia un lavabo i un bidet surant i anant a la deriva damunt d’un paviment oceànic adamascat!! Revisant tota la estança amb pressa...ja no m’aguantava...no descobrí cap wàter!! Ni amb prismàtics el podria trobar donades les dimensions de la sala!! No existia!! Amb el panorama que intuïa s’apropava, no vaig gosar preguntar... I ja em cagava al damunt!! No hi havia més remei que cagar al bidet!! Per cert, un bidet gegant com si els àrabs tinguessin un cul tan gran com una plaça de braus...I ho vaig fer!! I tant si ho vaig fer!! I en quantitats com si no ho hagués fet en un  mes!! El bidet era molt gran però el maleit desguàs petit, molt petit...I després aigua i més aigua i més aigua fins aconseguir la desaparició de la merda per aquell forat pigmeu i merdós de merda!! Quin alleujament!!

I ja no explico el final de la història perquè us faria plorar. Només sabeu que vàrem sortir per cames, directes i en taxi, de limusina rient de rient, cap a l’aeroport. No ens varen encarregar el projecte, of course...Se’l va endur un arquitecte italià... Com podeu suposar d’honoraris ni un euro...

Tot plegat fou una experiència inoblidable, però l’encàrrec va començar i va acabar CAGAT!!