48. FEDERICO CORREA i RICARD SALVAT

Els dos personatges que més han influït en la meva vida

Dedico aquest relat a glosar sobre dues persones que, amb les seves ensenyances, em canviaren la vida: Federico Correa quan estudiava Arquitectura i Ricard Salvat quan vaig cursar Història de l’Art. Sense el seu influx jo no hagués estat el mateix. A ells agraeixo haver pogut fruir d’una intensa vida professional plena de satisfaccions. No hi ha res més gratificant que treballar, treballar fins desfetjar-se,  gaudint amb el que fas...No hi ha res més satisfaent que poder extreure’n el màxim de tot el que t’envolta, sigui material, impalpable o conceptual i abstracte...

En agraïment per tot el que m’aportaren, els hi devia aquest relat...    

FEDERICO CORREA

Federico Correa, home cosmopolita i polifacètic, soci des dels inicis amb l'Alfonso Milà, juntament amb Oriol Bohigas i J. Ma. Martorell (de MBM) va encapçalar la transició cap a l'arquitectura moderna, en els anys més difícils per a aquesta disciplina.

L'arquitecte barceloní sempre va tenir una concepció de l'arquitectura com a "servei a la societat". Deixeble de José Antonio Coderch, la seva influència es tradueix en un treball minuciós, intimista, i detallat de l'arquitectura residencial, i sobretot de l'interiorisme, terme que ell mateix va ajudar a encunyar.

La dilatada trajectòria de Federico Correa va contribuït a forjar la imatge de cosmopolitisme i modernitat de Barcelona i va estar el referent de dues etapes arquitectòniques claus de la ciutat: la de la 'Gauche Divine', amb les obres d'interiorisme dels restaurants Reno, Il Giardinetto i Flash Flash, i la de l’Anella Olímpica,  ja que ell en va ser coautor de la seva ordenació amb la gran reforma de l'Estadi Olímpic.

Federico Correa va estar un mestre de mestres ja que molts arquitectes i interioristes de la "segona generació" passaren pel seu despatx, com a aprenents primer, i com a grans arquitectes, després, engrandint i millorant els seus modals exquisits.

Com a professor a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i a EINA, de la qual va ser cofundador, se'l recorda com un personatge erudit, molt crític, que ensenyava sobretot a MIRAR i ja LLEGIR l'arquitectura, i a preguntar-se per què fem les coses.

Un exercici seu de primer curs, el d'un senzill banc per seure, és un paradigma pedagògic encara avui dia: un projecte petit, senzill, i humil, però del qual Correa extreia tota la complexitat perquè els deixebles entenguessin a què s'estaven enfrontant. Els alumnes tenien la llibertat per escollir el seu emplaçament...

Encara recordo com si fos ara el dia en que jo vaig presentar a la classe el meu projecte de banc. Havia decidit situar-lo en un cementiri i era el primer dia que Federico tornava a l’Escola d’Arquitectura després de la recent mort del seu pare. Es va presentar amb un abric negre fins els peus. La classe, com sempre, era plena de gom a gom d’estudiants de tots els cursos de la carrera, n’hi havia fins i tot a peu dret. La expectació era gran. En les correccions Correa et podia destrossar...A algun deixeble li havia arribat a dir que no seria mai arquitecte, que el millor que podia fer era que es dediqués a estudiar farmàcia... Aquell pobre infeliç sortia arrastrant-se de la classe...Però la meva correcció va ser un èxit i en acabar-la vaig respirar profundament...

A EINA, Federico Correa va ser professor de Projectes d'Interiorisme des de la creació d'EINA fins al 1977. Posteriorment, també va ser professor d'Anàlisi del Producte (1994), del projecte final de carrera (1995-1999) i de Projectes II (1999) del graduat superior en Disseny. En paral·lel va participar en diferents seminaris i conferències com: Anàlisi dels elements de l'interiorisme (1976), Espais interiors de l'habitatge (1981), la lliçó inaugural del curs 1984-1985 amb el títol La Villa reale di Marlia i El so. Seminari Acústica (disseny d'interiors) (1992).

Correa em revelà detalls de la creació d’algunes de les seves obres més conegudes. També em va transmetre la seva preocupació per l’aspecte físic: “Quan penso en el que he patit de gran per no engreixar-me, privant-me de menjar a gust, tant com m’agrada menjar! (...) M’ajuda pensar que engreixar-se no és bo, però en realitat la raó única i exclusiva és aquesta: més prim, els vestits queden millor i, més gras, els vestits queden fatal. Sí, per mi això sempre és importantíssim...”.

Com a membre del Consell Assessor de l’Escola d’Arquitectura La Salle vaig poder tenir l’ocasió de dur a terme un gest d’agraïment important per tot el que havia rebut d’ell. Vaig proposar que el fessin Doctor Honoris Causa i la Universitat ho acceptà.

RICARD SALVAT

Vaig tenir la immensa sort de cursar la carrera d’Història de l’Art, compaginant-la amb la d’Arquitectura, la de Enginyeria Industrial i el treball professional, en un moment que considero històric. Històric perquè em va tocar, per sort, realitzar-la mentre era vigent el Pla Maluquer que incloïa la participació en ell d’un ventall de professors extraordinaris.

El Pla Maluquer, era compost d’assignatures obligatòries i d’assignatures optatives i això em va permetre escollir les que més m’interessaven i eren desenvolupades pels  mestres més enlluernadors.

Així, pogué fruir de les ensenyances de Miquel Porter Moix (cinema), d’Oriol Martorell (música) , d’Alexandre Cirici i Pellicer (art contemporani)  i de Ricard Salvat (teatre), entre d’altres...

Per a mi, era un alliberament apassionant i insubstituïble poder-me escapar de l’arquitectura i la enginyeria, eminentment tècniques, per endinsar-me en el món de la cultura humanística. Amb els anys, pogué comprovar el profit que en vaig treure d’aquella simbiosi de coneixements malgrat les dissonàncies evidents existents entre elles. Descobrí que tenien una complementarietat que congriava, enriquint el meu bagatge cultural. Aquest el vaig aplicar, evidentment, tan en el meu periple professional com en el social...

Dels esbalaïdors professors esmentats, em referiré a Ricard Salvat perquè ell és el que més influí en mi.

Després d'uns anys exercint de professor de literatura catalana i teoria de l'art a l'incipient Departament de Filologia Catalana, dirigit per Antoni Comas, el 1970 constitueix, amb Miquel Porter i Oriol Martorell, el Departament d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona, del  qual el 1985 esdevé catedràtic d'Història de les Arts Escèniques i on crea les bases de la futura AIET (Associació d'Investigació i Experimentació Teatrals) que, a més de produir i representar obres, edita, des del 1994 fins al 2009, la revista Assaig de Teatre. La seva tesi doctoral sobre Émile Zola, dirigida pel professor Antoni Vilanova, apareix resumida en el llibre Historia del Teatro Moderno (1981).

Entre 1971 i 1972 empren la direcció del Teatro Nacional de Barcelona, on posa en escena obres de Guimerà, Valle-Inclán i Carlos Fuentes. L'any següent estrena, a Roma, la primera versió de Noche de guerra en el Museo del Prado, de Rafael Alberti.

A partir de 1980 s'accentua la seva presència com a director en els escenaris europeus. A Atenes dirigeix Yerma (1980) i Dones i Catalunya (1982). A Brunsvic (Alemanya), Camino Negro, d'Óscar Viale (1986) i, a Budapest, al Teatre Nacional d'Hongria, La tragèdia de l'home (1994), d'Imre Madách. També dirigeix en diverses capitals espanyoles com Múrcia, amb l'obra En la ardiente oscuridad, d'Antonio Buero Vallejo (1990) o, a Santiago de Compostel·la, l'obra d'Alvaro Cunqueiro O incerto señor don Hamlet, principe de Dinamarca (1991). A la Universitat de València posa en escena La gran Semíramis, de Cristóbal de Virués (1991). El 1983 publica l'assaig El teatro como texto, como espectáculo.

La personalitat de Ricad Salvat, com la de Federico Correa, va calar dins la meva ment. Encara ara, quan escric aquestes notes, traspua tot el que d’ells vaig aprendre.

Salvat t’obligava a analitzar i desgranar tot el que deia. Convidava a personatges il·lustres a assistir a les classes. Discutíem sobre teatre, literatura, música, cinema...ART...

Vàrem muntar una peça teatral sobre textos de Salvat Papasseit que presentàrem a l’Hospital Psiquiàtric de Sant Boi. Tots els alumnes col·laboràrem en ell. Uns com actors, altres en els decorats i el muntatge, jo en el guió. Va ser una experiència aterradora doncs en aquell marc ple a vessar de malalts mentals i dels cuidadors, en un moment donat de l’obra, els actors increpaven al públic. Les reaccions que es produïren ens ompliren d’angoixa i pànic. Finalment, però, la cosa no va anar a més i poguérem concloure la representació en una calma tensa...

Ja abans de jubilar-me de les meves tasques directives en l’empresa constructora en la qual havia treballat tota la vida, em varen cridar per formar part del Consell Assessor de l’Escola d’Arquitectura La Salle de la Universitat Ramon Llull. Poc després m’encarregaren el muntatge i la direcció de la nova carrera d’Enginyeria de la Edificació, Arquitectura Tècnica i d’un Màster en Gestió Integral de la Construcció.

Fent aquests treballs, va ser quan vaig experimentar l’immens plaer que dona el poder transmetre experiència als joves estudiants, sabent fer arribar a ells com a mi m’arribaren les ensenyances de Correa i Salvat. Només el sentir-te estimat pels alumnes com jo vaig estimar a aquells i la seva satisfacció pel que els hi donava i com els hi donava, per fer-los ATALAIAR amb tots els seus sentits en el que es tractava a les classes, no te preu...

També em convidaren a formar part dels Tribunals dels Projectes de Final de Carrera de l’Escola d’Arquitectura de la Politècnica. Allí em va tocar fer trepitjar de peus a terra als alumnes però també als altres professors membres d’aquells tribunals. Molts projectes s’allunyaven de propostes realistes per la utilització de materials inapropiats, dificultat constructiva i funcionalitat dubtosa. Només es valorava l’aspecte formal i jo vaig passar a ser “el dolent de la pel·lícula” posant les coses al seu lloc...

Per acabar el relat només em resta exposar que he tingut la sort de poder tancar un cercle virtuós. El seu origen s’inicia amb la múltiple formació universitària, continua amb un desenvolupament profesional intens i conclou amb una experiència docent altament gratificant.