38. AFECCIONS POC CONEGUDES I INSÒLITES

El meu amic Ernest, al llarg de la vida, ha patit una sèrie d’afeccions que, per la seva singularitat i sense ser greus, espanten a qui afecten.

En presentaré quatre que ell va patir però, a ben segur, n’hi deu haver moltes més que, en la meva ignorància, desconec...Ho faig amb la intenció de posar sobre avís als qui puguin afectar, que sàpiguen el pa que hi donen i com reaccionar...Molts, però, ja les deveu conèixer...Dons va pels que les desconeguin...

Febre d’origen desconegut 

Després d’un viatge a l’Índia, quan ja feia un mes de l’arribada, l’Ernest es va posar a 39 graus de febre. Tenia un malestar general i prendre Paracetamols i d’altres potingues no li servia de res. Va ingressar a una clínica on li feren totes les proves i anàlisi del món mundial i la febre no remetia...

Diagnòstic: Febres d’origen desconegut. La hipertèrmia podia ser deguda a alguna merda que havia menjat o begut en el transcurs del viatge.  Es va tirar 40 dies ingressat, passats els quals, la febrada desaparegué.

Vertigen postural benigne

El vertigen posicional paroxístic benigne (VPPB) és una síndrome vestibular episòdic secundari a un trastorn causat per la mobilització de otoconies que es desprenen de la membrana otolítica de l'utrícul i es desplacen cap als conductes semicirculars.

Aquesta afecció és causada per un problema de l'oïda interna. Es te la sensació que un està girant o que tot li està donant voltes. Es pot presentar quan un mou el cap en una posició determinada.

Aquest vertigen no té factors de risc importants. Tot i que és molest, molt poques vegades és greu, excepte quan augmenta la probabilitat de caigudes.

Dins de l'oïda hi ha un òrgan diminut anomenat "laberint vestibular". Inclou tres estructures en forma de bucle (canals semicirculars) que contenen sensors fluids i fins, similars a pèls, que detecten la rotació del cap.

Altres estructures (òrgans otòlits) a l'oïda detecten els moviments del cap (amunt i avall, dreta i esquerra, endavant i enrere) i la posició del cap en relació amb la gravetat. Aquests òrgans dels otòlits contenen vidres que son  sensibles a la gravetat.

Per moltes raons, aquests vidres es poden desprendre. Quan es desprenen, es poden introduir en un dels canals semicirculars (en especial, si s'està recolzat). Això fa que el canal semicircular es torni sensible als canvis de posició del cap als quals normalment no respondria, cosa que et fa sentir marejat.

Símptomes que va sentir l’Ernest:

1.                 Sentir com si s’estigués girant o movent 

2.                 Sentir com si el món girés al seu voltant

3.                 Pèrdua de l' equilibri

4.                 Nàusees i vòmits

El tractament del VPPB es basa en els moviments del cap aprofitant la gravetat. Es denominen maniobres de reposició d'otòlits i usen la gravetat perquè els otòlits retornin a la seva zona d'ancoratge dins del sistema vestibular. 

Solució fàcil: La maniobra d’Epley. Es tracta de ressituar els vidres al lloc que els hi pertoca. Es pot fer a casa mateix i així ho va fer l’Ernest:

1.                 Va començar  per seure en un llit

2.                 Girà el seu cap 45 graus a la dreta

3.                 Es va ajeure ràpidament, mantenint el cap girat

4.                 Girà el cap 90 graus a l'esquerra, sense aixecar-lo

5.                 Girà el cap i el cos altres 90 graus a l'esquerra, sempre al llit

I problema resolt. Vertigen fora!!

 

Amnèsia global transitòria

Arribava jo a casa de l’Ernest. M’havia convidat a esmorzar.

En obrir la porta i rebre’m em preguntà:

-         Què hi fas ací?

A lo qual jo respongué:

-         Em vares convidar a esmorzar, no ho recordes?

-         Jo et vaig convidar a esmorzar? 

-         Em vares convidar a esmorzar, ja t’ho he dit.

-         Què hi fas ací? Altre cop...

Em vaig preguntar, què li passa a aquest ara??

A continuació em va dir:

-         Avui havia d’anar a rehabilitació?

-         Jo què se. Li respongué.

-         Perquè he d’anar a rehabilitació?

-         Tu sabràs...Tens algun mal?

-         Jo mal? No en tinc cap.

I seguí una bona estona dient coses inconnexes i repetint les mateixes preguntes absurdes. No recordava res...

Em vaig espantar en veure que no coordinava gens i que aquella situació podria ser deguda a un ictus o ves a saber a què. Calia portar-lo urgentment a un hospital...Per tant li digué:

-         Ernest, anem a un hospital a que et reconeguin.

-         A un hospital? A què fer?

-         A que et facin un reconeixement, au va anem!

-         Un reconeixement a mi, perquè?

-         Perquè et passa quelcom que no és normal. Au va anem!

-         Què no és normal?

Aconseguí, no amb poc esforç, acomodar-lo al cotxe i anàrem de pet a l’hospital. Hi arribàrem a les 9.30 del matí.

En aterrar a urgències i donant la explicació del que succeïa, l’agafaren i li feren totes les preguntes i les proves hagudes i per haver. Ressonàncies cranial i cervical, anàlisi de sang, etc...

Passaren diverses hores i jo acollonit esperant. Finalment, a les 13.30, vingué el doctor neuròleg que l’havia atès.

El que m’explicà em va deixar de pedra. Fou el següent:

L’Ernest havia patit un episodi que anomenen AMNÈSIA GLOBAL TRANSITÒRIA. RES GREU!!

Totes les proves que li realitzaren indicaven que no tenia  cap afecció greu. Les ressonàncies cranials i cervicals, els anàlisi, etc., tot era correcte. De  ictus, res de res. El tipus d’amnèsia que l’havia afectat es desconeix com es desencadena. Pot ser per alguna infecció interna, per això els anàlisi de sang, per una situació viscuda estressant, ves a saber....

Normalment es perllonga unes hores i després desapareix tal com havia arribat. No te tractament. Tampoc te perquè tornar a reproduir-se. Només cal esperar...Podia tornar a casa...

Efectivament, a les poques hores l’Ernest recuperà la normalitat sense recordar que havíem anat a l’hospital... Com que no poguérem esmorzar plegats, decidirem anar a dinar, ja era l’hora, a un bon restaurant..  

 

El Síndrome de Charles Bonnet

La història comença el 16 de juliol del 2022.

Feia anys la doctora Helena Barraquer havia operat l’Ernest de cataractes del seu ull dret. Aquest, ja des de molt petit, era un ull dels que s’anomenen ganduls i les seves diòptries, amb el temps havien anat en augment fins arribar a les 17 i més...

L’operació només tenia el propòsit de controlar la pressió ocular, doncs la visió, pràcticament nul·la, era impossible millorar-la donada l’afectació del nervi òptic.

Així va continuar fins la data de l’encapçalament, utilitzant l’ull esquerre i tenint una visió global raonablement correcta.

Però el temps passa inexorablement i complerts ja el 80 anys i veient que una nova cataracta afectava aquest darrer ull comprometent la seva vista, la doctora va decidir que havia arribat el moment i calia operar també aquest ull.

L’Ernest va expressar-li la seva preocupació sobre la intervenció, ja que si aquesta sortia malament es podia quedar pràcticament cec. Però la doctora, amb la seva àmplia expertesa i professionalitat el tranquil·litzà com ella sap fer.

També estava neguitós perquè hauria de passar 24 hores amb l’ull operat tapat i valent-se, és un dir, del inservible ull esquerra.

Com que no hi havia altra solució va adaptar-se a la situació i el dia 16 de juliol es produïa la intervenció a les 16 hores. Tot va anar sobre rodes, com era suposat i evident, i a les 18 hores l’Ernest ja era a casa.

A les 19 hores, però, varen començar a produir-se una sèrie d’esdeveniments imprevistos que han estat la gènesi d’aquest relat.

A través de l’ull destapat, el no operat, el meu amic va començar a tenir  al·lucinacions. Cada x minuts se li apareixien distintes imatges i presentacions, a voltes petites i absurdes, de la mida de la paret que tenia al davant i a voltes immenses desbordant parets frontals, laterals i sostre. Unes duraven poc temps, com mig minut o un. Altres es perllongaven molt més com 4 o 5 minuts i finien si ell movia de forma brusca el cap o mirava fixament a un punt. Totes les al·lucinacions eren molt nítides i multicolors, algunes repetitives i incloent els temes més diversos, mai angoixants però si sorprenents. Malgrat tot, el preocupava l’experimentar aquella nova situació imprevista i al·lucinant.

Així va estar, entre al·lucinació i al·lucinació a cada hora més inquiet, fins al dia següent quan tenia novament visita a la clínica. L’havien de destapar l’ull operat fer-li una primera revisió i pautar-li la medicació.

Com era lògic, el primer que va fer al entrar a la consulta va ser explicar el que succeïa.

La resposta fou immediata i contundent: Això és el Síndrome de Charles Bonnet!!

A causa del referit Síndrome, en tapar-li l’ull bo i només tenir visió per l’ull inútil, el seu cervell habituat molts anys a no rebre d’ell cap senyal òptica, li enviava imatges, això si deformades i inconnexes, que tenia emmagatzemades en la memòria. És una reacció semblant a la d’un membre amputat que, malgrat no existir ja, encara envia senyals de dolor.

La voracitat de coneixements que caracteritza a l’Ernest, el va fer cercar documentació d’immediat i el tranquil·litzà saber que aquell problema no produïa afectacions al cervell, que no venia de cap alteració seva, que no tenia cap repercussió mental i tan sols responia a la inactivitat perllongada en els anys del seu ull cec.

El que també va poder comprovar és que en destapar-se l’ull operat, desapareixien les al·lucinacions de l’ull inútil.

Llavors, la seva ment calenta sempre disposada a treure’n profit de les experiències viscudes i la imaginació que defineix el seu caràcter varen començar a elucubrar sobre el be de Déu que li havia caigut del cel. Albirava una possible font inesgotable d’inspiració per escriure...

Les al·lucinacions que veia com pel·lícules mudes, degudament analitzades, estudiades i anotades (impossible obtenir-ne imatges fotogràfiques), podien ser un brollador de numen extraordinari  per, a partir d’elles, desenvolupar històries inversemblants.

Immediatament va  anar anotant tots els detalls de cada una de les al·lucinacions i, com a conseqüència de les inquietuds de tot tipus que defineixen la seva personalitat, va començar a escriure.

Una altra qüestió, però, li quedava a la recambra. Si li calia més material per a continuar escrivint, podria tornar a tapar-se l’ull bo i ampliar el recull d’al·lucinacions amb noves aportacions? La qüestió va quedar pendent de consulta a la doctora...     

A dia d’avui, 10 d’octubre del 2024, l’Ernest ja porta unes quantes al·lucinacions escrites però se li acaba el material...No trigarà en tapar-se l’ull bo...Si ho fa, a veure què en resulta...