20. LA BEATA LUDOVICA ALBERTONI 

                   Extret de “La Núvia Núbia”

                                     

                                      

Sentia una pudor intensa que no podia identificar però que, per altra banda, m’era familiar. Escoltava també una llunyana i alhora propera remor de gent traginant al voltant meu en una quietud estranya interrompuda tan sols per comentaris inintel·ligibles fets en veu baixa. Notava igualment que anava retornant  a la realitat tangible de forma molt lenta però constant. Percebia estar envoltat d’una llum potent que intentava traspassar les meves parpelles tancades. Patia fred. Em sentia com despullat o amb molt poca roba al damunt. Feia atenció a un soroll d’estris metàl·lics. Un lleuger dolor en diferents punts del meu cos que no podia identificar, com petites fiblades causades per la incisió en ell d’algun element desconegut, m’assetjava. El cap em feia un mal horrorós. Estava recuperant la consciència i això em feia por. Encara vaig mantenir uns instants més els ulls tancats. Em resistia a obrir-los, temorós del que em podia trobar.

Llavors es va fer un silenci total i uns segons després, en sentir el lleuger gemec d’una porta obrint-se, vaig decidir guaitar, intentant que el meu gest passés desapercebut a tothom que m’envoltés, si es que m’envoltava algú.

Estava estès en un quiròfan, farcit de màquines de tot tipus, amb un gota a gota clavat al braç, sensors repartits pel pit i tenint sis caps damunt meu observant-me amb ulls clínics. Un d’aquells caps va deixar anar:

-  El xip no ha resultat suficient. Pel que hem vist als escàners, no s’ha completat la inhabilitació  efectiva  de les àrees del cervell que volíem inutilitzar. No hem aconseguit esborrar de la seva memòria els llaços afectius que el lliguen a la seva estimada. Queden encara racons que segueixen en actiu i els hem d’aïllar i deixar-los  no operatius.

- Va, comencem ja i acabem d’una vegada, administreu l’anestèsia i ataquem la trepanació...

En filtrar-se aquelles paraules paoroses per la meva oïda, em vaig despertar de cop!

- NI TREPANACIONS NI HÒSTIES! -  Vaig bramar alhora que d’un bot m’aixecava, arrencava tots els sensors que tenia repartits pel cos, el gota a gota del braç i em llançava com un boig cap a la porta del quiròfan, davant la sorpresa i l'ensurt dels que m’envoltaven.

Començaren a cridar:

- AGAFEU-LO, AGAFEU-LO, QUE NO ESCAPI!

La carrera pels passadissos d’aquell hospital desconegut va ser frenètica. Esquivant gent, saltant pel damunt d’obstacles, corria i corria tant com podia, sentint rere meu els crits i l’enrenou produït pels que m’empaitaven.

Amb una lucidesa atiada per un instint d’autodefensa fora de mida en les condicions en què em trobava pocs minuts abans, m’anava dirigint a la sortida d’aquell cau obrint i tancant portes, recorrent passadissos interminables, baixant escales, empenyent gent  i cridant repetidament:

- NI TREPANACIONS NI HÒSTIES, NI TREPANACIONS NI HÒSTIES, NI TRE.....- Fins a arribar a la porta del carrer.

A través dels seus vidres, descobrí un taxi lliure que acabava d’aturar-se sortosament al mateix davant de l’entrada. M’hi llençà com un posés i, obrint la portella, ordenà:

- Arrenqui i surti volant!

Em vaig girar el temps just per veure, per la finestreta del darrere del vehicle, com sortien per la porta d’aquell edifici, desconegut per a mi, un grapat d’homes amb vestimenta mèdica que es quedaven astorats davant la meva insospitada i supressiva fugida.

Vàrem prendre a la dreta per la primera cantonada i el taxista va continuar a tota metxa. Va ser llavors quan me’n adonà que anava pràcticament, com es diu vulgarment, en pilotes. Tan sols em cobria una bata de clínic teixit de paper blau lligada pel coll i la cintura i deixant a l’aire totes les meves parts posteriors... Els peus els duia embotits en unes bosses del mateix material i color. Sentia molt fred.                                      

Passats uns moments i veient la rapidesa en què conduïa el taxista, em va sobtar que no em preguntés on anàvem. Jo l’hi havia dit només – Arrenqui i surti volant! Però enterbolit com estava encara, era incapaç d’engendrar cap raonament ni d’articular cap paraula més i el vaig deixar fer. Que sia el que Déu vulgui..., vaig pensar.

Era fosc, molt fosc. Vàrem entrar en una zona de llòbrecs carrers miserablement il·luminats per rònecs fanals, patèticament solitaris dispersos en l’espai de forma regular i intermitent, que projectaven anells daurats de minsa llum en la obscuritat de voreres inhòspites i, fent una brusca frenada, el cotxe es va aturar.

D’una bursada, una persona totalment coberta per un mantell negre amb pinta d’intel·lectual, de professor emboscat, amb la cara amagada per unes ulleres fosques, es va asseure al costat del conductor i mig tapant-se la boca amb un mocador amb voluntat inequívoca de modificar la seva veu habitual, l’hi va dir:

- A l’església.

I va treure roba d’una bossa. Uns pantalons, una suadora i unes sabatilles esportives.

- Posa-t’ho ràpid. - Va exigir, girant-se i dirigint-se a mi.

Malgrat estar immers en un núvol d’incerteses i sorpreses constants, l’hi vaig fer cas. No em feia gens de gràcia anar amb el cul a l’aire. Em vaig treure del damunt els parracs que portava i els substituí pel que se’m donava, mentre notava com els pantalons cedits em fregaven asprament les parts no protegides per uns calçotets que no m’havien proporcionat.

Acabava d’abillar-me com vaig poder, entre girs i frenades brusques en el moment en què el cotxe, després d’uns minuts de desbocat recorregut,  es va aturar davant l’accés d’una  tenebrosa església. M’arrancaren del vehicle, m’introduïren seguidament a l’interior de la seva nau i em conduïren fins a un altar lateral situat a l’esquerra.

L’home emboscat en la funda negra em va empènyer per apropar-me a l’altar i em digué:

- Mira’t bé aquesta escultura i parla!

El seu gran volum estava cobert per un plàstic opac ple de borró que només deixava intuir les formes que amagava. D’un cop de braç de l’individu el plàstic va alliberar la peça aixecant un núvol de pols que es va anar dissipant fins a permetre la visió del conjunt.

- Mira’t bé aquesta escultura i parla! - Va ordenar de nou el míser baró.

Jo tenia la mirada perduda no sé on, la vaig dirigir primer a terra i finalment al conjunt escultòric que estava davant meu. El vaig reconèixer immediatament. Era la Beata Ludovica Albertoni de Gian Lorenzo Bernini. Ella era allí, com sempre, a ben segur pendent de la seva trobada amb mi.

Levitant, gràcies al geni de Gian Lorenzo que, al llarg de segles, l’ha acomboiat en un marc que emfasitzava la seva condició d’ingravidesa i volatilitat. Surant gràcies a l’enginy de situar  les dues parets inclinades del seus costats i amb dues finestres semi ocultes perquè la llum incidís en el seu cos, realçant la blancor del marbre de Carrara, amb un efecte sobrenatural que contrasta en la penombra de la capella i col·locant al fons una pintura de Giovanni Battista Gaulli. Bernini, demostrava amb aquesta composició que la fusió de les tres belles arts, l’escultura, l’arquitectura i la pintura poden conviure juntes i crear una obra sumptuosa i irrepetible. El seu coneixement de l’escenografia va aconseguir fer una peça teatral, dramàtica, genial.

                                                                               

La transverberació de la beata, que la condueix a un orgasme místic d’un caràcter sexual evident, deixa torbat fins i tot al més insensible dels mortals. Les expressions de plaer i alhora dolor del seu rostre son la culminació d’una creació mestrívola només comparable a molt poques obres. Juntament amb el Discòbol de Miron, la Victòria de Samotràcia, el Pensador de Rodin i la Pietat de Miquel Àngel és una de les escultures més rellevants de tots els temps.                                     

Sempre m’havia torbat el fet de desconèixer les fonts d’inspiració d’aquell artista extraordinari en el moment d’esculpir la Beata Ludovica Albertoni, l’Èxtasi de Santa Teresa o el Rapte de Proserpina i si hi tingué a veure en elles alguna situació carregada d’apassionament... Tema recurrent que roman en el meu cervell pendent d’investigació i de resolució...

- Mira-la bé i parla! - Em tornà a repetir.

Els meus ulls es concentraren immediatament en el rostre de la Beata, en la seva expressió de plaer infinit, en la seva boca entreoberta i els seus llavis gelats reclamant un foc passional que els escalfés, amb el cap recolzat en el coixí i la ment surant en un bromall de desig, amb els dits prement el seu pit mòrbid, exigint més i més follia, reclamant que no s’acabés mai aquella benaurança sexual a la qual estava sotmesa i que l’enlairava fins al firmament. O potser era el colofó d’un moment místic de comunió amb Déu...  Com va dir la veritable Beata referint-se a Déu: Deixo de ser meva per a passar a ser teva, també ho devia dir la model referint-se a Bernini... Bernini havia alliberat la beata del bloc de marbre del qual n’era captiva... Precisament, sempre m’havia deixat perplex, de forma recurrent al llarg dels anys, com l’artista havia pogut materialitzar els instants efímers, la culminació, d’un èxtasi tant intens, d’un orgasme tan luxuriós i alhora pur de la seva model després de provocar-lo, a continuació de fer-la delirar de goig.

Considerava extraordinari com en Gian Lorenzo havia gravat en el seu cervell aquells moments de glòria i els havia pogut traslladar al llarg dels 6 mesos que va necessitar per a esculpir la figura en el fragment de marbre, a base de cops de cisell. Potser Bernini va haver de repetir l’acte reiteradament per anar conformant a poc a poc la seva definició material.

Però no em semblava viable... Estimar i aturar-se per a esculpir... Tornar a fondre’s i tornar a parar per a seguir donant cops d’escarpa... Més deliri i escapçar-lo de nou i continuar en la feina de donar forma al marbre... Un coitus interruptus recalcitrant... Impossible!

Potser va cercar un substitut i mentre aquell feia embogir la model reiterades vegades, ell cisellava a tot drap la pedra i es masturbava alhora... En pensar la cosa primera, l’enveja em corroïa. En imaginar-me la segona, l’odi em sulfurava.  Sentia un plaer pervers en fantasiar sobre l’acte creatiu realitzat en aquelles condicions anòmales, malgrat que era coneixedor de la manera de treballar de Bernini el qual, evidentment, partia de l’esbós dibuixat amb carbonet, per a continuar esculpint en fang la model i concloure l’obra entallant el marbre definitiu...

Recordo que havia cercat de manera obsessiva quina dona havia pogut ser aquella model esplendorosa a partir de les relaciones que l’escultor mantingué. Per les dates que havia trobat, no podia ser Constanza, muller del seu assistent de taller, Matteo Bonucelli, no s`hi assemblava gens. Amb ella va mantenir anys abans una aventura explosiva... Tampoc podia ser Caterina Tezio, amb qui es va casar, en matrimoni arreglat, el 1639, doncs la realització de la peça escultòrica se situa entre 1671 i 1674... No vaig, però, investigar més. Ho deixà per més endavant...    

També m’obsessionava com devien ser les mans d’aquell gran artista capaç d’esculpir tant magna obra. Aquest pensament m’evocava la fúria salvatge, l’èxtasi violent que contenia la seva immensa capacitat creativa i les eines que donaven forma a la seva inspiració. Em subjugava pensar en la cadena de transmissió que fluïa del seu cervell fins les extremitats, darreres responsables de l’acte creatiu.

Aquell rostre diví, que aglutinava totes les manifestacions de delectança física i mental fins a cotes indescriptibles, el coneixia com coneixia el cos que s’intuïa sota els plecs dels blancs teixits marmoris que el cobrien dolçament. 

Feia molt temps que no admirava aquell grup escultòric meravellós i ara, me'l posaven davant per a donar-me l'ensurt més imprevist i corprenedor que mai hagués pogut imaginar. 

I tant si la coneixia... La vaig reconèixer immediatament, fins i tot en mig de la foscor en que estava immersa la meva ment torbada per la intervenció a la qual suposava havia estat sotmès feia una estona. Segur que amb la intenció d'esborrar de la meva memòria qualsevol rastre afectiu que em vinculés a la estimada i ara inaccessible dona que em va fer embogir poc temps enrere!

S'assemblaven tant ella i la beata! Les seves faccions eren tant idèntiques! I ara pretenien comprovar que havien aconseguit treure-la del meu cap! Doncs NO!

- T’he dit que parlis! - Va insistir novament l’individu.

Parlar? Fondre’m volia... Fer-me invisible!

Era imperiós guanyar temps. Era l’única cosa que tenia clara enmig de tanta obagor, de tanta boira cerebral.

- Ja parlo, ja parlo. - Vaig dir.

No entenia res. I repetí:

- Ja parlo, ja parlo. - Però seguia callat i sense saber què dir...

De sobte, a l’exterior del temple, se sentiren sirenes llunyanes. Cada vegada més properes, a cada instant més alarmants i eixordadores. Es varen parar a la porta entreoberta del recinte i, d’improvís, penetraren en ell una munió d’homes uniformats i armats fins a les orelles, cridant a ple pulmó:

 - Alto! Que ningú es mogui! Tots quiets!

L’església estava en penombra, mig a les fosques tota la nau. Només uns quants ciris agrupats en els diferents altars desprenien una llanguida llum que allargava les ombres dels obstacles, bancs, reclinatoris, estàtues, columnes i diversos objectes dispersos per ella.

Els meus raptors es quedaren petrificats sense moure’s. Jo, per la meva part, estava situat precisament en la zona ombrívola que havia engendrat un pilar interposat entre el grup d’espelmes més properes i la meva persona. No vaig desaprofitar l’ocasió i començant a desplaçar-me sigil·losament seguint la projecció obscura del pilar, em colà dins un confessionari situat  entre una gran estàtua de Sant Francesco i un mur a resguard de tot el que succeïa al meu voltant i que no era poc.

Van haver-hi persecucions i trets per l’interior de la nau. Un xivarri de mil dimonis va trencar el silenci sepulcral del lloc, esbatussades violentes i acorralaments efectius fins que els meus raptors varen ser reduïts pels que arribaren darrere nostra. Degut a raonaments improvisats  que res clarificaven, vaig optar per la prudència. No donar senyals de vida, guaitar emboscat i esperar calladament la fi d’aquell combat esperpèntic.

Havent reduït als meus segrestadors, un dels uniformats, mentre recorria amb la vista tota la nau, va cridar.

- I ell on és? - On és el que dúieu amb vosaltres?

Rebent dels interfectes un mutisme total per resposta i visualitzant ràpidament però amb detall el volum buit de l’església, el que semblava el cap de l’escamot va dir:

- És igual. A comissaria ja us farem garlar... Marxem!

Finalment sortiren tots a fora. El temple es va desallotjar i la taciturnitat envaí l’espai novament.

L’església era San Francesco a Ripa, al Trastevere, a Roma, on havia anat repetidament al llarg dels anys per a fruir embadalit d’aquell extraordinari grup escultòric. Què hi feia jo a Roma? Com hi havia arribat?