1. CÒPULA ARDENT

           Extret de “ La Núvia Núbia”

 

Ens traslladem a l’edat mitjana.

Estem en un poblet emmurallat ple de casetes d’entramat de fusta i adob que conformen un laberint de carrerons empedrats i placetes diminutes.

Està situat en mig de prats on pasturen els ramats d’ovelles i les vermelles roselles esquitxen la uniformitat monòtona de la terra, en un turó al capdamunt del qual s’alça, impertèrrit al pas dels anys, el castell, la fortalesa feudal de l’amo i senyor d’aquelles contrades.

Els seus murs altíssims, les seves torres de guaita, els merlets, el pont llevadís que salva el fossar que l’envolta, tot està ple de banderes multicolors que onegen al vent. Sembla un gran vaixell ancorat en el ferm terreny preparat per la seva avarada.

Al poble, entre la gent que va i ve, hi ha un gran neguit perquè un esdeveniment transcendental s’ha de produir en breus instants.

Fora muralles, un estol de tendes provisionals s’escampen plenes de forasters vinguts de contrades properes atrets pel que hi ha de succeir, formant una gran acampada eventual i efímera.

Tanta gent no hi te cabuda a la ciutadella i acampa als seus peus. Venedors de viandes fan el seu agost particular aprofitant l’avinentesa d’aquella munió que s’ha d’alimentar mentre esperen el moment del succés programat.

Fa dies varen arribar al lloc els ministres de la Santa Inquisició per a jutjar, en contuberni amb els governants del reialme, una  dona i un home que havien comès dos adulteris. Un físic, en relació a les seves parelles respectives i, un altre polític, al trair al govern de l’Estat imperant. El judici va ser breu i taxatiu i la condemna irrevocable.

Havien de morir a la foguera.

Ella, estava vinculada des de feia molts anys al grup de dretes que flirtejava amb el poder del senyor de la contrada. Ell, també tenia lligams però aquests el relacionaven amb els infiltrats que pretenien consolidar, des de les clavegueres de l’estat amb males arts, l’autoritat feudalista.

Ambdós, però s’havien enamorat perdudament l’un de l’altre i, alhora, d’una idea que, a cada dia que passava, havia anat calant més i més en la població a causa del insuportable tractament que aquesta rebia dels seus mandataris. Enfrontant-se a la despòtica dominació que jugulava les seves aspiracions de llibertat i obviant els perills i esculls que haurien de vèncer fent, com es diu vulgarment, el salt als seus compromisos i vinculacions amb els grups als quals pertanyien, s’havien llençat desenfrenadament a satisfer les dues passions que els tenallaven: la recerca de la felicitat voluptuosa i la d’un independentisme al qual no podien renunciar.

Tota la població es dirigeix carrers amunt cap al castell, doncs en la seva plaça major ja està preparada una pira immensa de llenya sobre la qual una plataforma de fusta espera als infeliços culpables d’haver traït els costums ancestrals d’aquella gent.

A la balconada principal del castell que dona a la plaça hi són dempeus el senyor feudal i els vuit representants de la Santa Inquisició, embotits en els seus vestits negres, els seus casquets negres, les seves sabates negres, tots de negre, d’un negre augural del dol que aviat acompanyarà la fúnebre cerimònia.

El dia és radiant. Un sol esplèndid acarona aquell temps d’hivern que ha deixat els arbres i les seves branques despullats sense fulles a l’aguait del seu rebrot a la primavera següent.

La multitud omple l’indret, àvida del macabre espectacle que hi tindria lloc. No hi té cabuda ni una agulla. Ningú es vol perdre la funesta mort de la dama i el cavaller proscrits.

En obrir-se  les portes de les masmorres del castell, fent-se pas entre l’eixam de gent, una reduïda comitiva formada pels condemnats, el botxí, el capellà i dos guardians, avancen fins al peu de la imminent fogata entre els crits fanàtics del populatxo.

Que morin!! Que els cremin!! Traidors!!,  clamen alhora tots els fidels a la dictadura vigent.

En arribar a la llenya el botxí els fa pujar a l’enlairada plataforma de fusta preparada pel crematori. La dama va preciosament abillada amb un vestit de festa color d’or, com els seus cabells. El cavaller amb la seva armadura.

A un gest quasi imperceptible de l’Inquisidor General, el botxí ordena que es despullin davant de tothom. Ells ho fan exposant els seus cossos nus a les mirades vicioses de tot el poble que deixa anar riotes de libidinosa satisfacció.

Llavors els hi donà a ella, un llençol blanc foradat perquè hi pugui passar el seu cap i a ell una tosca manta marronosa amb un forat similar.

Els seus cossos queden tapats per davant i per darrere malgrat que pels costats la seva nuesa és perfectament perceptible a tots els ulls de camperols, prohoms i inquisidors, àvids de luxúria. Tenen les mans lligades amb cordes d’espart que fereixen els seus canells ja sagnants.

Les allargades trompetes de la guàrdia comencen a ressonar des de la torre de l’homenatge i els timbals repiquen amb intensitat ensordidora. Es fa, en aquell instant, un silenci sepulcral, el capellà resa amb veu apagada una oració de comiat i a un senyal del senyor feudal el botxí cala foc a la pira.

Les brases van pujant amb rapidesa deixant anar una gran fumera.

En sentir en els seus peus la insuportable calor de les flames, el cavaller passa les seves mans lligades pel damunt del formós cap de la dama estimada fins a arribar a la cintura, Ella fa, instintivament, el mateix.

Quan el foc ja toca els seus genolls, que es rosteixen com un pollastre a l’ast (perdó per aquesta iniquitat), estrenyen ferotge i íntimament  els seus cossos cintura contra cintura i amb un ràpid i compenetradíssim moviment desplacen el llençol ella i la manta ell i realitzen, davant de tothom per emfasitzar i deixar palesa la seva insubordinació revolucionària i la comunió d’ideals frustrats, el coit més ardent que mai s’hagi pogut un imaginar. Treu foc per tots cantons.....(perdó per una altra iniquitat).

Ara hi ha dos possibles finals. Trieu el que us agradi més......

FINAL 1:

La foguera creix i creix engolint les anatomies  unides dels amants fins a transformar la còpula divina en cendra redemptora.

De manera supressiva i extraordinària les cendres de les còrpores dels dos enamorats cremats s’enlairen girant entorn de la plaça del  castell, descendeixen i, foragitant tota la gent allí amuntegada,  s’estenen pel pedrís en forma zoomòrfica i penetren pels seus intersticis deixant en el paviment la indeleble marca i prova del seu amor i la seva voluntat reivindicativa...

Les dues figures abraçades restaran perpètuament en aquell pedrís, en mig de la plaça, per recordar a tothom pels segles dels segles la maldat dels que els varen condemnar.

FINAL 2:

Tan bon punt la parella ha arribat a l’èxtasi més intens, sobtadament, densos núvols fan la seva aparició en escena cobrint tot el cel d’una negror aclaparadora.

Llamps i trons acompanyen el canvi imprevist de la meteorologia i una intensíssima tempesta cau sobre els congregats a l’acte.

L’aigua que amb gran desconsol plora del cel i que a fiblades es clava en els cossos dels assistents, ho fa amb tal contundència que, deixant xops els condemnats enamorats traïdors que segueixen i segueixen obsessivament copulant....., igualment xopa a tot el poble amuntegat en aquell reduït espai públic.

Les flames s’apaguen per la força de la pluja i algú crida: Miracle!! Miracle!! Déu indulta i perdona als culpables!!

I, finalment, tota la gernació aplegada a la plaça clama amb intensitat creixent:

Independència, amnistia, llibertat i autonomia!!!

Independència, amnistia, llibertat i autonomia!!!

Independència, amnistia, llibertat i autonomia!!!