1. CÒPULA ARDENT
Extret de “ La Núvia Núbia”
Ens traslladem a l’edat mitjana.
Estem en un poblet emmurallat
ple de casetes d’entramat de fusta i adob que conformen un laberint de
carrerons empedrats i placetes diminutes.
Està
situat en mig de prats on pasturen els ramats d’ovelles i les vermelles
roselles esquitxen la uniformitat monòtona de la terra, en un turó al capdamunt
del qual s’alça, impertèrrit al pas dels anys, el castell, la fortalesa feudal
de l’amo i senyor d’aquelles contrades.
Els seus
murs altíssims, les seves torres de guaita, els merlets, el pont llevadís que
salva el fossar que l’envolta, tot està ple de banderes multicolors que onegen
al vent. Sembla un gran vaixell ancorat en el ferm terreny preparat per la seva
avarada.
Al poble,
entre la gent que va i ve, hi ha un gran neguit perquè un esdeveniment
transcendental s’ha de produir en breus instants.
Fora muralles, un estol de
tendes provisionals s’escampen plenes de forasters vinguts de contrades
properes atrets pel que hi ha de succeir, formant una gran acampada eventual i
efímera.
Tanta gent no hi te cabuda
a la ciutadella i acampa als seus peus. Venedors de viandes fan el seu agost
particular aprofitant l’avinentesa d’aquella munió que s’ha d’alimentar mentre
esperen el moment del succés programat.
Fa dies varen arribar al
lloc els ministres de la Santa Inquisició per a jutjar, en contuberni amb els
governants del reialme, una dona i un home que havien comès dos adulteris.
Un físic, en relació a les seves parelles respectives i, un altre polític, al
trair al govern de l’Estat imperant. El judici va ser breu i taxatiu i la
condemna irrevocable.
Havien de morir a la
foguera.
Ella, estava vinculada des
de feia molts anys al grup de dretes que flirtejava amb el poder del senyor de
la contrada. Ell, també tenia lligams però aquests el relacionaven amb els
infiltrats que pretenien consolidar, des de les clavegueres de l’estat amb
males arts, l’autoritat feudalista.
Ambdós,
però s’havien enamorat perdudament l’un de l’altre i, alhora, d’una idea que, a
cada dia que passava, havia anat calant més i més en la població a causa del
insuportable tractament que aquesta rebia dels seus mandataris. Enfrontant-se a
la despòtica dominació que jugulava les seves aspiracions de llibertat i obviant els perills i esculls que haurien de vèncer fent, com es diu vulgarment,
el salt als seus compromisos i vinculacions amb els grups als quals pertanyien,
s’havien llençat desenfrenadament a satisfer les dues passions que els
tenallaven: la recerca de la felicitat voluptuosa i la d’un independentisme al
qual no podien renunciar.
Tota la població es
dirigeix carrers amunt cap al castell, doncs en la seva plaça major ja està
preparada una pira immensa de llenya sobre la qual una plataforma de fusta
espera als infeliços culpables d’haver traït els costums ancestrals d’aquella
gent.
A la balconada principal
del castell que dona a la plaça hi són dempeus el senyor feudal i els vuit
representants de la Santa Inquisició, embotits en els seus vestits negres, els
seus casquets negres, les seves sabates negres, tots de negre, d’un negre augural
del dol que aviat acompanyarà la fúnebre cerimònia.
El dia és radiant. Un sol
esplèndid acarona aquell temps d’hivern que ha deixat els arbres i les seves
branques despullats sense fulles a l’aguait del seu rebrot a la primavera
següent.
La multitud omple l’indret,
àvida del macabre espectacle que hi tindria lloc. No hi té cabuda ni una
agulla. Ningú es vol perdre la funesta mort de la dama i el cavaller proscrits.
En obrir-se les portes de les masmorres del castell,
fent-se pas entre l’eixam de gent, una reduïda comitiva formada pels
condemnats, el botxí, el capellà i dos guardians, avancen fins al peu de la
imminent fogata entre els crits fanàtics del populatxo.
Que morin!! Que els
cremin!! Traidors!!, clamen alhora tots els fidels a la dictadura vigent.
En arribar a la llenya el
botxí els fa pujar a l’enlairada plataforma de fusta preparada pel crematori.
La dama va preciosament abillada amb un vestit de festa color d’or, com els
seus cabells. El cavaller amb la seva armadura.
A un gest quasi
imperceptible de l’Inquisidor General, el botxí ordena que es despullin davant
de tothom. Ells ho fan exposant els seus cossos nus a les mirades vicioses de
tot el poble que deixa anar riotes de libidinosa satisfacció.
Llavors els hi donà a ella,
un llençol blanc foradat perquè hi pugui passar el seu cap i a ell una tosca
manta marronosa amb un forat similar.
Els seus
cossos queden tapats per davant i per darrere malgrat que pels costats la seva
nuesa és perfectament perceptible a tots els ulls de camperols, prohoms i
inquisidors, àvids de luxúria. Tenen les mans lligades amb cordes d’espart que
fereixen els seus canells ja sagnants.
Les
allargades trompetes de la guàrdia comencen a ressonar des de la torre de
l’homenatge i els timbals repiquen amb intensitat ensordidora. Es fa, en aquell
instant, un silenci sepulcral, el capellà resa amb veu apagada una oració de
comiat i a un senyal del senyor feudal el botxí cala foc a la pira.
Les brases van pujant amb
rapidesa deixant anar una gran fumera.
En sentir en els seus peus
la insuportable calor de les flames, el cavaller passa les seves mans lligades
pel damunt del formós cap de la dama estimada fins a arribar a la cintura, Ella
fa, instintivament, el mateix.
Quan el foc ja toca els
seus genolls, que es rosteixen com un pollastre a l’ast (perdó per aquesta
iniquitat), estrenyen ferotge i íntimament els seus cossos cintura contra
cintura i amb un ràpid i compenetradíssim moviment desplacen el llençol ella i
la manta ell i realitzen, davant de tothom per emfasitzar i deixar palesa la
seva insubordinació revolucionària i la comunió d’ideals frustrats, el coit més
ardent que mai s’hagi pogut un imaginar. Treu foc per tots cantons.....(perdó
per una altra iniquitat).
Ara hi ha dos possibles
finals. Trieu el que us agradi més......
FINAL 1:
La foguera creix i creix
engolint les anatomies unides dels
amants fins a transformar la còpula divina en cendra redemptora.
De manera supressiva i
extraordinària les cendres de les còrpores dels dos enamorats cremats
s’enlairen girant entorn de la plaça del
castell, descendeixen i, foragitant tota la gent allí amuntegada, s’estenen pel pedrís en forma zoomòrfica i
penetren pels seus intersticis deixant en el paviment la indeleble marca i
prova del seu amor i la seva voluntat reivindicativa...
Les dues
figures abraçades restaran perpètuament en aquell pedrís, en mig de la plaça,
per recordar a tothom pels segles dels segles la maldat dels que els varen
condemnar.
FINAL 2:
Tan bon punt la parella ha
arribat a l’èxtasi més intens, sobtadament, densos núvols fan la seva aparició
en escena cobrint tot el cel d’una negror aclaparadora.
Llamps i trons acompanyen
el canvi imprevist de la meteorologia i una intensíssima tempesta cau sobre els
congregats a l’acte.
L’aigua que amb gran
desconsol plora del cel i que a fiblades es clava en els cossos dels
assistents, ho fa amb tal contundència que, deixant xops els condemnats
enamorats traïdors que segueixen i segueixen obsessivament copulant.....,
igualment xopa a tot el poble amuntegat en aquell reduït espai públic.
Les flames s’apaguen per la
força de la pluja i algú crida: Miracle!! Miracle!! Déu indulta i perdona als
culpables!!
I, finalment, tota la
gernació aplegada a la plaça clama amb intensitat creixent:
Independència, amnistia,
llibertat i autonomia!!!
Independència, amnistia,
llibertat i autonomia!!!
Independència, amnistia,
llibertat i autonomia!!!

Prefereixo el final 2. Faria una modificació, però: Si demanes la independència, no cal fer-ho per l'autonomía..Una pregunta: el que passa als amants és això del "final feliç?"
ResponEliminaEvidentment la independència implica tenir autonomía. però és que encara recordo els brams que férem en aquella primera mani de Sant Boi...També hagués pogut afegir; Que boti, que boti, fascista el que no boti....
Elimina