37. EL MUSEU D’ART CONTEMPORANI DE BARCELONA

EL MACBA

 

 

Entre les més de 400 obres de tot tipus construïdes al llarg dels 40 anys de vida professional, algunes s’han enregistrat en la meva memòria per sempre més...

El MACBA de l’arquitecte americà Richard Meier,  junt amb el pont de Felip II, Bac de Roda, de l’enginyer, arquitecte i escultor Santiago Calatrava, el Palau Sant Jordi d’Arata Isozaki, el Mercat de Santa Caterina de Benedetta Tagliabue, el Moll de la Fusta de Manel de Solà Morales, el Pavelló de la República de Josep Mª Sert reconstruït per  Miquel Espinet i Toni Ubach, el Centre de Convencions del Fòrum de José Luis Mateo, el Centre Comercial La Maquinista de Jos Galan, la Fundació Miró de Sert, Caixa Forum també d’Arata Isozaki, el Parc de Recerca Biomèdica de Brullet i Pineda...son diverses de les obres que, per la seva singularitat i rellevància, mai podré oblidar...

Em centraré, però, en aquest relat a descriure alguna de les peculiaritats i anècdotes que embolcallaren la construcció del MACBA.

Richard Meier exigia pel seu projecte, d’acord amb tots els edificis que havia construït arreu del món, una qualitat d’execució extrema. Per tal motiu, abans d’iniciar l’obra vaig considerar necessari, guanyar-me la seva confiança estudiant a fons el projecte, coneixent en extrem les qualitats dels acabats, les especificitats dels seus detalls constructius i també les seves manies d’arquitecte de prestigi mundial.

Per mor d’aconseguir-ho abans d’iniciar l’obra, agafà com es diu vulgarment carretera i manta i,  fent un extens recorregut i trepitjant els edificis construïts per ell a Frankfurt i París, vaig arribar a tenir clar el que l’arquitecte pretenia assolir i transmetre amb el seu treball: La inserció d’una peça singular en el casc antic de Barcelona que, abstraient-se de l’entorn que l’envoltava, generés per si mateixa la dignificació d’un barri forçament degradat.

La meva follia desmesurada per la bona arquitectura havia fet que ja hagués visitat al llarg dels anys museus d’arreu del món d’arquitectes famosos. El trepitjar, que ara recordi, el Guggenheim, el Whitney i el Moma de New York, els museus del Cinema, de Correus, d’Arquitectura i de Belles Arts de   Frankfurt, la Fundació Beyeler de Basilea, els museus de Paris i Londres, els d’art contemporani d’Auckland, Sidney, Los Angeles, Chicago, Boston   i tants d’altres, tots d’arquitectes eminents, Wright, Breuer, Piano, Nouvel, Krier, Rogers, Ghery..., m’havia proporcionat una sapiència museística significativa que em dotà de les eines per confraternitzar ràpidament amb Meier.

En començar la construcció ja fou evident que ambdós arquitectes ens entendríem i, al llarg de la durada de la mateixa, els vincles que s’establiren amb ell anaren més enllà de l’àmbit professional que ens havia apropat. Mensualment Meier viatjava des de New York i passava una setmana a Barcelona. La ciutat, com a tots els forasters cultes, li encantava i el pa amb tomàquet que preníem per esmorzar a Casa Leopoldo, el feia levitar de gust...

Acabàrem l’edifici sense sorpreses significatives i allí està. A la Plaça dels Àngels amb el seu blanc immaculat resplendent com un far en mig d’una boira espessa de cases velles i atrotinades...

I ara, l’anècdota:

Pocs dies abans de la inauguració del museu coincidien, treballadors de la constructora fent les darreres neteges i especialistes museogràfics atrafegats amb les primeres instal·lacions d’obres d’art. Jo em passejava per les sales revisant les actuacions dels meus empleats quan, en una d’elles, em cridà l’atenció el que carregaven aquells en un  carretó, quelcom que semblava runa... En fixar-me més en els objectes, vaig arribar a entendre el que estava passant, gracies potser a haver cursat Història de l’Art... El que carregaven per portar a l’abocador eren ni més ni menys les peces d’una instal·lació de l’artista nord-americà Robert Rauschenberg valorada en milers de USD!!!

El dia de la inauguració del MACBA vinguéren a trallar la cinta totes les autoritats hagudes i per haver. La Infanta Cristina i l’Iñaqui Urdangarin al front de tots.

Amb Richar Meier els acompañàrem, seguits de tota la tropa de pilotes de torn, en un recorregut pel museu. Arribarem a la sala on s’exponia el Rauchenberg i, enfont d’ell, no em vaig poder estar d’explicar a la princesa i consort, en un a part discret, el que havia succeït amb aquella peça pocs dies abans.

L’Iñaqui, menys respectuós amb els protocols que acompanyen sempre als actes on hi assisteix algun membre de la monarquia hispànica, va deixar anar sonores carcajades fins que la Infanta se’l mirà amb ulls assassins. A ella, però, se li escapàren per sota el nas uns ji, ji. ji, que per a molts no passàren desapercebuts…

La peça en qüestió. Sense comentaris…: