36. COTXES I CARRERES

 

Tota la vida, ja des de molt petit, he estat un amant i entusiasta de l’automobilisme. Des de quan els cotxes de carreres corrien Diagonal amunt pilotats pels Fangio, Ascari, Villoresi, Farina...en el gran premi de la Penya Rhin, fins avui seguint les curses dels mundials de F1 i prototips i dels seus protagonistes actuals Hamilton, Vettel, Leclerc, Verstappen..., sempre he estat fidel a la meva passió.

En el decurs dels anys he pogut fruir en persona i in situ d’una quantitat important de carreres i he estat un addicte consumidor d’adrenalina assistint a curses de tot tipus.

Després de la Penya Rhin va venir Montjuïc. Quina meravella de circuit! El seu traçat inserit en el preciós parc, els punts singulars del seu recorregut, La Font Del Gat, la recta de l’Estadi... l’entorn extraordinari, el parc, amb el Palau Nacional, les escalinates, la font d’en Buhigas i la seva proximitat al centre de la ciutat el feien únic dins l’estol de circuits existents arreu del món en aquell moment. 

Fou una pena que, per qüestions de seguretat i per manca d’interès dels polítics de torn, es rebutgés la seva permanència i continuïtat en el calendari del mundial de curses i no es defensés insistentment... Sap greu que, mentre el circuit urbà de Mònaco continua impertèrrit en el calendari i s’hi hagin afegit Baku, Singapur, Montreal i d’altres tots urbans, adaptant-los a les condicions que exigeix la seguretat de pilots i espectadors, nosaltres haguem traslladat les curses de F1 a l’insuls i monòton Montmeló. Aquest es molt semblant al circuit de Paul Ricard on vàrem assistir a la cursa en que debutava, destacant ja en la seva primera carrera de F1, Jody Scheckter amb Ferrari, poc més tard campió mundial com ja vaig vaticinar llavors.

La presència a Mònaco no la podré oblidar mai. El glamur que es respira a tota la ciutat amb els seus carrers principals transformats per uns dies en circuit, la carrera de VIPS, actors famosos del cinema i personatges coneguts, que es fa el dia anterior a la prova important, l’olor a querosè que es barreja amb els perfums que desprenen les dones elegants que passegen lluint figura, tot conforma un espectacle digne de veure’s.

La visita a Zandtvoort a Holanda enquibit entre les dunes i el Mar del Nord no et deixa indiferent. Remodelat amb encert, el seu traçat combina zones rectes que permeten anar a fons amb  corbes lentes que obliguen a pilotar amb gran destresa.

I per acabar amb el periple pels circuits i les curses a les quals hem assistit, les 24 Hores de Le Mans! Quin espectacle!

Conduint a tot drap, vàrem fer el viatge de Barcelona a Le Mans sense aturar-nos ni per fer pipi... Arribàrem a la ciutat el dia abans de la carrera. Tota ella era una festa.

Per la tarda, desfilaren per la població tots els pilots amb els seus cotxes, victorejats per la gent que omplia els carrers. Una rua multicolor acompanyada de la flaira de la benzina et feia sentir partícip de l’esdeveniment. Tinguérem ocasió de saludar al català Jordi Gené enfilat al seu espectacular  Peugeot 908 HDI.

En arribar al dia següent al circuit ens sorprengueren els milers de vehicles aparcats al seu voltant i la gran quantitat d’espectadors que muntaven tendes per passar-hi la nit. Les atraccions escampades per l’entorn del traçat eren plenes de gom a gom.

Des de la nostra tribuna atapeïda de gent, poguérem admirar allí clavats al llarg de les 24 hores, com els cotxes atacaven les corbes anteriors a la recta de boxes, amb derrapades extremes i com acceleraven a fons en enfilar aquella.

El seguir la cursa, que comença el dissabte a les 16h i acaba el diumenge al les 16h, t’obliga a passar despert, del dia a la nit i de la nit al dia, fruint del capvespre i de l’albada sota els efectes dels brams dels motors, els gemecs dels pneumàtics relliscant damunt l’asfalt i els efluvis dels carburants...

Va guanyar la cursa Jordi Gené competint junt amb Alex Wurz ​i David Brabham després de donar 382 voltes al circuit...

I novament carretera i manta fins a Barcelona... Quins temps aquells!

A la meva edat em succeeix que quan condueixo em trec un munt d’anys del damunt. El cotxe em permet fer moltes coses que sense ell ja no podria fer.

Com és normal als 82 anys, el meu cos ha perdut agilitat i resistència física. Sovint, dolors esporàdics fan acte de presència en les meves extremitats i articulacions en ajupir-me, redreçar-me o fer un esforç o gest inadequats. El meu organisme ja no respon molts cops com jo desitjaria...

Al volant d’un cotxe tot és diferent. Quan premo l’accelerador amb ràbia, el vehicle s’encabrita sense gemegar fent-me oblidar les meves insuficiències motrius. 

Quan clavo els frens, la màquina, obedient, s’atura en sec sense piular i això em remunta als anys en que els meus reflexos eren efectius.

Quan giro el volant amb un senzill moviment de braços, el vehicle acata submís les meves indicacions sense queixar-se.

A les meves ordres sempre respon amb efectivitat. El soroll del motor m’indica la seva vivesa, els fars il·luminen el camí que he de seguir i, tot plegat, em dona una llibertat rejovenida sense fer cap esforç per aconseguir-la.

Soc un amant empedreït dels cotxes i les carreres!