35. BREU HISTÒRIA DE DOS RIUS

Extret de “La Núvia Núbia”

 Introducció:

La novel·la tracta de l’enamorament epistolar, no físic, latent, entre els seus dos protagonistes, ella, que ronda els 70 anys i ell, que en te 30...

Havent participat, en distints anys i sense conèixer-se, en un curs dirigit pel Dr. THEET, professor de la Facultat d’Humanitats de la Universitat d’Hamburg, han de realitzar conjuntament, separats físicament i a través de reunions  i contactes únicament virtuals,  un treball d’investigació. Ella des de El Caire i ell des d’Hamburg. L’estudi porta per títol ““Com arribar a l’èxtasi a través de la sensibilitat i l’art”.

En un moment donat de la relació amorosa que s’estableix entre ambdós en el decurs de l’estudi que porten a terme, ella li envia a ell el següent escrit:

Estimat,

Per la teva formació, a ben segur, coneixes on es va produir l'inici de la nostra civilització. Ja saps, en la confluència de dos rius, el Tigris i l’Èufrates, allà a la Mesopotàmia d'Ur, de Nínive, d'Assur....

En el nostre Paradís particular, tan llunyà d'aquell, també dos rius s'han ajuntat i una nova vida, amarada de conceptes coincidents que es multipliquen i creixen ha iniciat un camí sense retorn....

Per això aquest conte...

BREU HISTÒRIA DE DOS RIUS

Hi havia dos rius.

Un era jove, geològicament parlant...

El seu naixement es produïa dalt de les muntanyes on d’una deu brollava constantment aigua pura i cristal·lina.

De curs breu, entre boscos ombrívols i lluminosos alhora, discorria per escarpats i gorges.

Els seus líquids eren d’una puresa infinita, transparents, sense contaminació de cap mena i feien saltirons i cabrioles entre les pedres que havien modulat en el decurs del pas dels dies, arrodonint-les. El seu cabal, petit encara.

Del seu naixement, havien passat molt pocs segles.

L’altre riu ja no era jove, parlant també geològicament...

De curs molt llarg i a través de meandres estesos per àmplies valls, deixava la seva petjada tranquil·la i calmada en el paisatge.

Les seves aigües portaven molts sediments acumulats al llarg del seu periple vital i ja no eren transparents. A voltes quasi s’aturaven en les ondulants corbes del seu traçat. El seu cabal, ja immens.

Del seu naixement, havien passat  moltíssims segles.

Cadascun dels rius feia el seu camí independent de l’altre,  allunyats l’un de l’altre en la distància, sense saber-ne res l’un de l’altre. Es podria dir que cadascun amb la seva conca,  la seva pròpia vida, les seves peculiaritats i les seves coincidències desconegudes per ambdós.

Però un dia, es va produir un cataclisme tectònic - geològic que ho va trasbalsar tot.

Va tremolar la terra.. Les muntanyes s’enfonsaren. Les valls  s’aixecaren. De dues conques se’n generà una única més gran. Tot es va capgirar i, els dos rius que fluïen separats, s’ajuntaren.

Les aigües límpides i brillants del jove s’endinsaren en les del vell saturades ja dels dipòsits acumulats al llarg dels anys. Es fongueren, s’entrellaçaren en una fusió que destruïa la pròpia individualitat de cadascun d’ells, es transformaren en immensitat, en profunditat, en potència devastadora.

L’imprevist esdeveniment va engendrar una gran catàstrofe, doncs les aigües dels dos rius, en trobar-se i mixturar-se, es tornaren turbulentes i els cabals varen créixer i créixer sense aturador possible..

El gran riu resultant es desbordava per arreu inundant tot el

que trobava al seu pas, causant estralls inimaginables.

Calia posar remei immediat a tot aquell terrabastall i descontrol.  Feia falta amansir aquella força desfermada de la natura. Era forçós crear una muralla, una presa gegant capaç d’acumular en un gran pantà tot aquell volum, tota aquella potència desenfrenada, per a evitar la seva embranzida incontenible.

El dic havia de ser resistent, molt resistent, extremadament resistent i havia de fonamentar-se en terreny ferm i segur, puix que la pressió que hauria d’aguantar era veritablement gegantina i no es podien permetre la formació d’esquerdes que generarien la seva ensulsiada de resultats dramàtics.

Un cop construïda la presa, tan sols calia deixar escapar un petit cabal constant i inofensiu que fes discórrer les aigües dels dos rius molt juntes, unides íntimament i mística, fins a la mar il·limitada....

A mesura que s’apropava al mar el seu curs anava esllanguint, ja que no volia arribar al final, s’hi resistia, i es recaragolava en meandres que allargaven el seu periple pel paisatge fins a conformar un gran delta de mil braços entre els quals es dipositaven els fèrtils sediments de la seva unió.

Per aquesta causa les ribes eren frondoses, les plantes i els arbres hi creixien desmesuradament i omplien de verdor i aromes penetrants tot l’ambient. Tota l’àrea que cobria el delta era plena de vida. Aus migratòries, diferents espècies d’insectes, petits mamífers, tots, vivien en aquell paradís terrenal únic engendrat per unes aigües curulles de les intenses emocions viscudes al llarg del seu camí i atapeïdes d’un munt d’aportacions cabdals conseqüència de la seva unió i la seva interacció.

L’oceà estava a tocar. La pelàgica immensitat infinita, a punt d’engolir l’aiguabarreig perfecte al final del seu llarg recorregut, havia de ser la conclusió lògica i evident d’una història, d’un procés, que havia adquirit dimensions irreals.

La cloenda tangible del conte és concretava en com a través de la progressiva transformació i enjoiament de les dues aigües, aquestes aconseguien conquerir la pau absoluta, el tot definitiu, tan immesurable com l’oceà al qual havien arribat per a nodrir-lo.

I en això estem....