42. LA TROUPE SEGOVIANA

El ser membre, ja fa molts anys, de la Comissió de Defensa del Patrimoni del Col·legi d’Arquitectes, em va permetre fer coneixença i amistat amb una sèrie de personatges interesantíssims que en aquest relat intentaré descriure. 

Cada any, la referida Comissió organitzava un curset sobre “La intervenció dels arquitectes en edificis històrics” al qual es convidaven arquitectes de renom universal per a presentar els seus projectes i obres. Itàlia era el país que tenia més especialistes en el tema i aquests havien iniciat un procés d’intervenció en els edificis amb plantejaments menys historicistes i més progressistes. La seva ingerència en l’arquitectura històrica fugia de la simple reconstrucció i repetició dels seus elements originals, com es venia fent fins llavors,  i apostava per actuar-hi amb accions dirigides a clarificar i diferenciar pels observadors cultes les parts originals de les noves que ells aportaven amb una intel·ligència i sensibilitat exquisides.

Així, en diferents anys, assistiren als cursos Italo Carlo Angle, Cap dels Bens Culturals d’Itàlia, Franca Helg dona i col·laboradora de Franco Albini, Bruno Zevi, Ignazio Gardella…tots grans especialistes en la matèria i autors de llibres, projectes i obres transcendentals.

En un dels primers cursets inicià una participació continuada en ells l’arquitecte segovià Alberto Garcia Gil que en aquell moment, amb Adolfo Suárez de President del Govern, era el Comissari de Patrimoni Arquitectònic del país. Era un experimentat professional que havia estat a l’Acadèmia Espanyola de Roma, col·laborat amb el gran Carlo Scarpa al seu estudi i era autor d’importants obres de rehabilitació. Les més conegudes, la restauració de l’Aqüeducte de Segovia, la del Monestir de Silos i diverses actuacions fonamentalment a Castella, Pedraza, Cuellar, Sepúlveda, Turégano i en la mateixa Segovia. Sempre amb una sensibilitat  superba i uns resultats magnífics en els quals destacava l’impromptu de la seva estada italiana.

Amb els anys, entre ambdós es creà una amistat profunda que ens conduí a col·laborar en diversos treballs. Ell, de ment oberta i esperit sincer, atalaià la possibilitat que jo i un reduït grup d’arquitectes catalans participéssim amb ell en encàrrecs que tenia contractats. Els professionals que l’envoltaven a Segovia no tenien les característiques que li podíem oferir els catalans. Aquests, de ment més expansiva i progressista era el que ell necessitava, malgrat ser coneixedor dels problemes estúpids, per casposos, que aquella vinculació li podia provocar.

Així, s’inicià la meva implicació en projectes del Alberto i aquest fet em generà unes grans satisfaccions encara que signifiquessin per a mi una càrrega de treball superlativa.

Essent Director de la Divisió d’Edificació de l’empresa on vaig treballar 40 anys, sortia d’ella a les 8 del vespre, arribava al meu despatx particular per avançar, juntament amb els companys arquitectes catalans, en els projectes compartits fins altes hores de la nit i molts caps de setmana viatjàvem a Segovia per seguir treballant...

Una de les tasques més importants que duguérem a terme foren els “Plans Especials de Rehabilitació Integrada” de diferents poblacions dels entorns de Segovia i de Galícia. Es tractava de recuperar els centres històrics d’aquelles. A Cuellar, Segovia, Combarro, Galicia , Cudillero, Asturias i d’altres, calia aixecar planells de  les edificacions de la trama antiga i fer les propostes d’intervenció adequades per a rehabilitar-les i posar-les en valor. 

Fonamentalment a Castella, a voltes ens trobàvem amb personatges que s’apropaven a nosaltres mentre treballàvem i preguntaven a l’Alberto: Que hacen estos catalanes en nuestras tierras? Però nosaltres seguíem a lo nostre sense immutar-nos...

Ara això em recorda que quan vaig fer amb la Fanny la catalogació del Raval de BCN per encàrrec del Col·legi d’Arquitectes i ens movíem prenent dades i fotos pel barri xinès, les putes ens interpel·laven amb mala bava: Què esteu fent? Ens voleu fotre fora del barri?

Però tornem al tema del relat...

En les moltes estades a Segovia vàrem poder fruir del que he anomenat “troupe segoviana”.

L’Alberto vivia i, encara hi viu,  al carrer Daoiz, a pocs metres de l‘Alcazar, en una casa d’entramats de fusta preciosa i molt a prop de la Plaza Mayor on s’ubicava “La Conce”, La Concepción, un bar entranyable on es reunien tots els intel·lectuals i artistes de la població amics seus. Allí després de sopar anàvem a xerrar i prendre unes copes els segovians i cafès els catalans. També el freqüentaven les dones respectives. Elles, però, ho tenien molt clar. Marxaven del local totes juntes perquè si una s’acomiadava i les altres es quedaven, aquestes la podien deixar com un drap brut sense contemplacions.

Que perilloses son les dones quan s’ajunten...

A “La Conce” (Bar La Concepción), les converses a voltes cultes i a vegades insubstancials, s’allargaven i s’allargaven fins la matinada quan el dia començava a despuntar. Allò em permeté intimar amb el bo i millor de la cultura segoviana. Tots els personatges, amics de l’Alberto, coincidien amb ell a l’Escuela de Bellas Artes de la ciutat on hi eren professors.

N’esmentaré uns quants:

Carlos Muñoz de Pablos:

Pintor de la llum. Vidrier extraordinari restaurador de vitralls de grans catedrals com la de Leon i d’altres. En el seu taller poguérem encegar-nos en tocar els vitralls medievals en reparació desmuntats d’aquella catedral.

Però també creador de vitralls contemporanis d’una bellesa majúscula on es combinen les grisalles i coloracions subtils amb elements de vidre tridimensionals de volums canviants. A la recepció de l’hotel Los Linajes, edifici històric també restaurat per l’Alberto on ens allotjàvem habitualment, hi havia un vitrall d’aquestes característiques, meravellós. No sé si encara existeix...

 

Angel Cristóbal Higuera, ja mort:

Pintor de paisatges castellans evanescents i bodegons ingràvids en els quals aflora una mestria delicada reflex de la seva personalitat emocional torbadora.

Jose Moro, escultor i autor de happenings diversos, ja mort:

El seu treball d'escultor es caracteritzava per anar guanyant les places i els carrers públics per a la pràctica de l'art i la intervenció de l'espectador, amb muntatges que partien d'un sol color, una base cromàtica que cobria el pis, fins a passar a la festa i el caos, quan s’anaven incorporant formes escultòriques i objectes que,  finalment, acabaven escampats per la ciutat. Tota una experiència que partia de l’equació provocació – participació – improvisació.

 

               

Jose Moro, escultor i autor de happenings diversos, ja mort:

El seu treball d'escultor es caracteritzava per anar guanyant les places i els carrers públics per a la pràctica de l'art i la intervenció de l'espectador, amb muntatges que partien d'un sol color, una base cromàtica que cobria el pis, fins a passar a la festa i el caos, quan s’anaven incorporant formes escultòriques i objectes que,  finalment, acabaven escampats per la ciutat. Tota una experiència que partia de l’equació provocació – participació – improvisació.

 

 

 

Daniel Zuloaga:

Artista inclassificable, net del famós Ignacio Zuloaga, pintor basc, un dels més importants de finals del segle xix i principis del XX. Encara ara no sé el que feia, suposo que pintar apart de xerrar a tort i a dret, fonamentalment malparlant de tot, però amb un lèxic fluidíssim i intel·ligent on a voltes superposava i escumava mots que, a causa de les copes de vi que duia al damunt, no podia entendre...Tots els interlocutors, però, paraven orella al que deia i el consideraven una eminència gris que calia escoltar perquè sempre era interessant el que de la seva boca eixia...

El seu autoretrat:

I, per acabar amb el relat, Jose Miguel Merino, arquitecte:

Un dels Caps de Departament del Ministeri de Cultura. A part de la seva conversa a tothora interessant, l’esmento perquè sempre recordo els seus consells quan he de menjar “cordero asado”. En demanar-lo ell als restaurants especialitzats de la zona, habitualment exigia als cambrers:  Tráigamelo del la parte delantera derecha... I ens aclaria: Estos corderos siempre andan pastando por una misma ladera y en la misma dirección, con lo cual las patas que se apoyan en el lado bajo de aquella, por hacer más esfuerzo, son menos tiernas que las del lado alto!!

Records entranyables....