32. LA FLOR I EL BORINOT

(Llicenciós conte extret de “la Núvia Núbia”)

Era un dia de febrer.

Malgrat la hivernada el sol enlluernava el món escalfant amb la seva calor tèbia tot el que es posava al seu abast. El cel d’un hivern primerenc destenyia la blavor de la tardor precedent i es cobria d’una grisalla somorta.

Els camps, eixuts i ressecs, esperaven amb impaciència l’arribada de la primavera encara llunyana. Plens de rostolls de la darrera sega i erms de plantes i flors que dormien la hivernada, mantenien l’esperança que aviat canviaria la seva sort i la seva fesomia en una explosió de nova vida regenerada i rebrotada.

Un marcit borinot famèlic donava tombs pels camps sense trobar cap poncella on saciar la seva fam.

El seu estat cada dia que passava era més paupèrrim, doncs l’hivern era llarg i els mesos es decantaven lentament.

En el seu vol anàrquic arribà a un bosquet encatifat d’espessa molsa observant amb insistència i deteniment tot el que l’envoltava, sense albirar una planta florida on xuclar amb la seva àvida boca.

De sobte, allà en la llunyania, en mig de l’arbreda, li va semblar distingir una flor. El seu cos va accelerar convuls l’aleteig i amb neguit creixent es va anar apropant a l’indret on els seus sentits havien intuït l’objectiu del seu antull.

En un raconet del bosc, oceà sense fi d’ones de verdor, efectivament, una única i mestrívola flor emergent d’una jovencella planta, plena de joiosos pètals, oberts a l’aire, destacava poderosament. Un raig solar s’havia escolat impúdicament entre les espesses branques dels arbres i il·luminava radiant la poncella, fent que la seva presència no pogués passar inadvertida a ningú.

El borinot s´hi va anar acostant lentament encisat per la seva bellesa. La flor, curulla de soledat i també necessitada d’amor, va estirar tot el que va poder el seu peduncle, va obrir al màxim els seus pètals alliberant el seu perfum i deixant a la vista les seves antenes i filaments, el seu receptacle i el seu ovari nectari, per a fer irresistible al borinot els encants que posseïa.

Aquest, suspès en l’aire pel moviment constant de les petites ales, va anar descendint verticalment, com si fos un minúscul helicòpter,  fins a aterrar  amb suavitat extrema damunt la flor, que en sentir el contacte d’aquell cos estrany però llargament desitjat, va anar tancant els pètals abraçant el borinot que va quedar atrapat en el seu embruix.

A partir d’aquell moment, el borinot, desenfrenadament, es va llençar a besar i besar aquella meravella que l’hi havia regalat la sort.

La flor, sensible a les dolcíssimes carícies i petons d’aquell ésser, encara va tancar més la seva corol·la per a impedir que mai s’acabés el deliri que li produïen els afalacs màgics de l‘intrús.

Llavors el borinot va començar, amb tota la tendresa de què era capaç, a libar i libar el melós nèctar de la flor, fent petitíssimes interrupcions per a tornar a besar, besar i absorbir i absorbir el pol·len d’aquell ovari polpós i carnós que l’embogia com un possés.

Ella es caragolava i recaragolava trobant-se en un estat d’intens plaer, de glòria absoluta, de frenesí incontrolat. Ja era totalment incapaç de deixar anar aquella meravella que havia atrapat amb els seus encants.

Així doncs, pres entre els herbívors braços de la flor, el borinot va acabar d’absorbir fins l’última partícula del seu pol·len deixant la flor fosa i derrotada per l’èxtasi més sublim i intens que mai havia experimentat.

I la flor va esdevenir princesa i el borinot es va transmutar en príncep. 

Un altre final:

I la flor va esdevenir Ludovica Albertoni i el borinot Gian Lorenzo Bernini....  (veure relat 20...).