30. EL CONCORDE

 

D' acord amb la Secretaria de Comunicacions i Transports de França, el Concorde va presentar diverses característiques importats. La més rellevant va ser la seva velocitat classificada com a Mach 2 equivalent a dues vegades la velocitat del so (1,350 milles o 2,172 km per hora) que li va permetre creuar l'oceà Atlàntic en només tres hores, mentre que les aeronaus estàndard ho feien en 9 hores. Quatre motors Rolls-Royce / SNECMA Olympus 593 Mk 610 produïen un gran impuls per assolir aquesta velocitat.

El Concorde tenia capacitat per a 100 passatgers, separades les seves acollidores butaques en parells mitjançant un passadís central. Les seves dimensions  eren:

Ales delta: Envergadura: 25.56 m. Superfície: 358.25 m2 

Fusellatge: Longitud: 62.10 m. Amplada: 2.87 m. Alçada: 3.33 m

Cabina: Longitud: 39.32 m. Amplada: 2.62 m. Alçada: 1.96 m

El tren d’aterratge estava format per dos rodes pneumàtiques al capdavant i vuit a la part posterior. La tripulació la composaven dos pilots, un enginyer de vol i sis hostesses. Per rebre combustible tenia una capacitat de 119.500 litres i un pes en buit de 78,698 Kg.

El morro de l’avió podia adoptar diferents posicions d’inclinació,  en funció de si aterrava o s’enlairava, si el vol era subsònic o supersònic.

El 25 de juliol del 2000 el vol 4590 d'Air France estava en carrera d'enlairament quan, de sobte, es va veure una llarga estela de foc a la seva ala esquerra havent perdut per complet l'estabilitat. L'avió va caure embolicat en flames sobre un hotel a les afores del poble de Gonesse causant 113 morts.

Quan el 20 de febrer de l’any 1993 en el vol AF1150 férem amb ell la travessa d’anada i tronada des de Paris a New York i viceversa, visquérem una experiència, ara ja irrepetible, que ja mai més poguérem esborrar de la nostra memòria.

Els prolegòmens del viatge ja auguraven viure quelcom extraordinari. A l’aeroport Charles de Gaulle el Concorde disposava d’una terminal pròpia on les atencions als passatgers eren extremes. Les tramitacions aeroportuàries tant a Paris com a New York s’havien simplificat per abreviar al màxim els temps del viatge. La voluntat de Air France era reduir de forma dràstica les hores de la travessia... La nau tenia preferència absoluta en les sortides i arribades als aeroports.  Es tractava de sortir de Paris a les 9.00 hores per arribar a New York a les12 hores. Molts alts executius podien, en un dia, viatjar a la ciutat americana, despatxar la feina i tornar a dormir a Paris.... Al costat nostre, que coneguéssim, viatjava l’oceanògraf Jacques-Yves Cousteau…

A la sala espera per embarcar, mentre et servien un refrigeri, s’enduien els teus equipatges de mà i els abrics, conduint-los directament a l’avió. Ens entregaren un dossier molt complet on, entre altres coses, hi havia informació tècnica exhaustiva de l’avió, de les condicions de vol, de les sensacions que experimentaríem quan la nau superés la barrera del so, un certificat personal d’haver estat partícip de l’esdeveniment, la carta del menú que ens oferirien i documentació diversa...    

Una vegada instal·lats en els seients corresponents de la nau, les atencions seguien essent màximes.

L’enlairament de l’avió es produïa fins a una alçada mitjana de vol de creuer entre 16.000 m i 19.000 m i volar per la estratosfera et permetia copsar la esfericitat de la terra, cosa que mai havíem pogut percebre fins llavors. Teníem una estranya sensació de ser astronautes enlairant-se del globus terraqui...En una pantalla, rebíem indicacions de la situació del vol, l’alçada i la velocitat a la qual viatjàvem en cada moment.

En l’instant en que superaríem la velocitat del so, ens avisaren que es produiria en uns segons com un llampec important, que era normal. Així fou i, deixant el nostre propi so enrere sense possibilitat d’atrapar-nos i  escoltar-lo, en cap moment tinguérem la impressió d’estar volant a 2.200 Km /hora. Però fins i tot em feia por aixecar-me de la butaca per a anar a fer un pipi,,, No fos cas que en mourem alguna reacció desconeguda em catapultés a l’espai sideral i restés surant ...Era conscient de ser una minúscula partícula llençada a una llunyania infinita travessant-la a una velocitat endimoniada...

El menú, servit per Maxim’s, i les begudes, esplèndids. Omplir els sentits gustatius engolint caviar a cullerades acompanyat d’un gloriós xampany francès mentre creues l’Atlàntic per la estratosfera a 19.000 m d’alçada i a 2.200 Km/h de velocitat, és quelcom inoblidable....  

Acabaven de fruir del pantagruèlic dinar quan el Concorde ja arribava a New York per aterrar. 

Hi ha molt pocs moments en la vida que es perpetuen en la memòria fins la mort. Passats més de 30 anys prens consciència d’haver estat un privilegiat en poder explicar ara una experiència tant corprenedora com la que vàrem viure en aquell vol. I més, després de la catàstrofe que va acabar amb els vols supersònics transoceànics comercials i que, fins avui, encara no s’han tornat a posar en marxa novament.

Fa ja anys que les companyes aeronàutiques americanes, russes, franceses i angleses treballen en projectes per aconseguir posar en servei un avió comercial que minimitzi el temps dels vols de llarga distància. La població cada dia necessita desplaçar-se des d’un extrem de la terra a un altre amb més celeritat per poder atendre els seus compromisos de feina. Polítics, executius, esportistes, artistes, metges, professionals de tot tipus, etc., agrairien l’aparició d’un nou avió supersònic que facilités els seus desplaçaments, ara lents i feixucs.

Esperem que el progrés de les noves tecnologies i els especialistes ho aconsegueixin  el més aviat possible...