44. BENARÉS

Extret de “La Núvia Núbia”

 

Mark Twain va escriure:

Benarés és més antiga que la història, més antiga que les tradicions, més vella fins i tot que les llegendes, i sembla el doble d’antiga que totes juntes...

Com va dir en Romain Rolland:

.....Si existeix un lloc a la terra en el qual des dels temps més remots tots els somnis dels homes han trobat la seva llar, on l’home ha iniciat el seu somieig sobre l’existència, aquest és sense cap dubte l’Índia... I d’ella el punt geogràfic més venerat Kashi...

Descriure amb detall Kashi requeriria tot un llibre, potser molts. Però com que no es tracta d’això, em limitaré a remarcar els seus aspectes que més em varen colpir i pertorbar.

Kashi és el nom original de la mítica i mística ciutat fundada probablement el segle VII a. C., també coneguda com a Varanasi i, més a l’occident, com a Benarés. Però Kashi és el seu nom més explícit, més poètic i més formós, doncs significa “La ciutat de la llum”, de “la concentració còsmica” perquè brilla i il·lumina l’univers. Kashi revesteix a cada qual del “moksha”, l’alliberació, i atorga saviesa. Kashi és la Il·luminada i la que Il·lumina.

Els dos afluents del Ganges, el Varuna i l’Asi donaren peu al toponímic de Varanasi i entre ells dos es va desenvolupar la ciutat. La llegenda explica que el primer corresponia al genoll dret de Vishnu i el segon a l’esquerra.

El Ganges neix en la zona muntanyosa més alta de la terra, al massís del Himalaya i es fa immens amb les aportacions dels seus afluents... essent el riu més sagrat de l’Índia...

Oh Ganges, nascut de l’urna de Brahma

Tu que descendeixes sobre la terra de Shiva

Per a rentar els pecats de tots els homes

Purificar-los i augmentar la seva felicitat!

Tu que ets el suport de tots els éssers terrenals

Jo penso en tu immers en les teves aigües

Concedeix-me esborrar les meves culpes

I deslliura’m de tot mal

Vosaltres, les Aigües, emporteu-vos

Qualsevol que sia el pecat comès

Qualsevol el mal infligit a una altra persona

Qualsevol fals jurament dictat... 

El Ganges rep diàriament les restes de 400 cadàvers, en les cremacions s’utilitzen 1550 tones de fusta i hi són llençats 9000 cossos d’animals. Molt d’aquest munt orgànic és deglutit per mils de tortugues necròfagues llençades al riu amb aquesta finalitat, però el Ganges pot més que elles i el seu grau d’oxigenació té una capacitat auto depurativa tan gran que pot eliminar en molt bona part la contaminació de les aigües.

Al entrar a la ciutat podria haver-hi un cartell que digués: BENVINGUTS A KASHI, UN LLOC ON MORIR...Pot semblar paradoxal, però en la religió hinduista, té el seu sentit.

La ciutat sagrada i sobre tot el seu Chowk o barri antic, és un microcosmos conformat per un eixam laberíntic de carrers, vials, rieres i carrerons estrets, bruts i fangosos que et condueixen al principal destí dels peregrins: els Ghats, crematoris del  Ganges.

Alineats seguint els llavis del riu, amb les seves escalinates descendents fins a ell, cada dia s’hi aglomeren milers de persones a la recerca de les benediccions de les aigües sagrades: purificació en vida i alliberament dels cicles de reencarnació en la mort.

Els peregrins renten els seus pecats en les aigües del riu en banys purificadors, hi llencen boletes d’anís i flors, mentre les famílies preparen les pires funeràries per a cremar els seus difunts.

Aquest poble és pura espiritualitat i fascinant. La riba del Ganges està a vessar d’extraordinaris palaus, restes ensulsiades d’un antic esplendor. Les aigües sagrades i contaminades del riu, s’omplen de barques a rem, desitjos flotants, espelmes, flors, música, sàndal... i els homes i dones penetren en aquelles amb els seus saris de sedes i teixits multicolors i es banyen en un ambient místic propiciat  pels cants espirituals i l’olor a encens omplint la carregada atmosfera.

Vells i malalts van a Kashi en quantitats ingents a passar els seus últims dies i s’allotgen en les moltes residències que alberguen els moribunds a la riba del Ganges conferint un aire intimidatori a la ciutat.

Els Ghats de Manikarnika i Harishchandra construïts el segle XVIII són els crematoris més importants de la ciutat. Els troncs i munts de fusta apilats en ells et fan saber on ets i de les seves fogueres s’escampa per l’aire una intensa olor a carn cremada que s’insereix dins teu i mai més pots oblidar.

Manikarnika és el crematori més concorregut i impactant. És obert dia i nit i les seves brases no deixen mai de cremar cossos. Les castes superiors, de major poder econòmic, poden tenir llenya suficient per a què el foc consumeixi completament els seus difunts. Però els que només tenen diners per a comprar unes escorrialles de fusta poden veure com aquesta no és suficient per a cremar totalment els seus morts i les restes d’ossos mig calcinats atrauen a gossos famèlics i queden a la vista de tothom com a prova de la seva misèria. 

Intentaré descriure de forma promíscua el que jo vaig atalaiar de les cerimònies fúnebres amb la meva trista incompetència en la matèria...

El ritual mortuori s’inicia situant el cadàver enfocant l’Est. S’encén una làmpada tocant al seu cap i es canten salms i oracions. Després de rentar amb aigua beneïda el cos, aquest és untat amb pasta de sàndal i cobert amb un sudari i flors. Els nens dansen al seu voltant amb bengales a les mans mentre les dones introdueixen arròs en la boca del difunt perquè no l’hi manqui aliment al llarg del pelegrinatge a l’altra vida. A continuació i damunt les espatlles dels homes de la família el mort és traslladat i situat damunt la pira de fusta resseca que l’incinerarà.

A la fi d’un nou ritual, que m’abstinc de descriure per alleugerir la meva filistea  descripció, s’aflamen els troncs i una singular olor, barreja de carn foguejada i sàndal, es dissipa per l’aire amb intensitat penetrant.