26. COLOMBO. SRI LANKA. ANTIC CEILAN

Extret del “Diari de la volta al món 2023”

 

Portàvem una llista del que volíem veure a Colombo, el més imprescindible. Ensenyant la llista al personatge que s’encarregava de repartir joc entre els tuk-tuks que hi havia aparcats al port, ens ha dit que per dues persones cobraven 10€ l’hora. Tenint en compte el recorregut previst, parant, visitant, fent fotos en calma dels llocs emblemàtics, hem calculat que ens caldria un passeig d’una durada de 4 hores. Li hem dit que OK però que per 4 hores pagaríem 30€, no els 40€ que demanava…El mandamàs dels tuk-tuks ha acceptat i ens ha presentat el Mohamed i el seu vehicle…

I ha començat l’odissea…A 35 graus d’un calor asfixiant, però això sí, airejats a tope, el tuk-tuk s’ha posat en marxa després que el Mohamed estirés i tirés i tirés vàries vegades de la palanca que l’engegava.

Entre una munió de vehicles de tot tipus, motos, tuk-tuks, cotxes, busos, bicicletes, que se’t llençaven al damunt a cada moment, tocant les bocines de manera repetitiva i insistent, fent giragonses i giravoltes, frenades i accelerades al voltant nostre, mentre el Mohamed s’escolava com un animal en mig d’aquell merder sense immutar-se, hem anat sobrevivint veient el que volíem veure…

El Mohamed, un personatge d’uns 40 anys, moreno, prim, vestit correctament però amb xancletes als peus, marrans aquests com no podia ser d’alta manera, parlava un anglès inintel·ligible perquè tenia, crec, un defecte bucal que el feia garlar com si tingués la boca plena de menjar… Entre els sotracs, el soroll horrorós dels motors dels cotxes i tuk-tuks que ens envoltaven i el seu anglès macarrònic, no  era fàcil entendre res. L’home era atent, educat i d’un seriós simpàtic. Ens ha dit que ell no era guia, que prou en tenia en jugar-se la vida recorrent la ciutat en el seu tuk-tuk, però que ens portaria on volíem anar i ens faria veure el que per ell era el més important de cada lloc.

I així ha estat. Hem viscut una experiència fantàstica. Primer ha posat rumb al Mercat Pettah. Agafant-nos com podíem als estreps del rudimentari vehicle en cada corba per no sortir disparats a causa de la força centrífuga que la velocitat produïa, hem arribat al mercat. Mercat és un dir… en un entramat extensíssim de carrers hi havia disposades a l’aire lliura botiguetes, tendetes i venedors de tot tipus d’objectes, viandes, roba, utensilis, rellotges, flors, sabatilles, roba interior, samarretes i vestits, sabates, bosses, bolsos, motxilles, maletes, artesania kitsch, elefants, màscares, objectes de fusta, de vímec i de palla, de llauna, espècies,….tot sobre tarimes, per terra o penjant i tot ple de  gom a gom de gent, una gentada impressionant movent-se d’un costat a un altre, parlant o discutint o regatejant o menjant a peu dret… Quin espectacle!! Vaja! Com el mercat de la Seu! Ja!

La primera intenció que teníem era parar-hi i donar-hi una ullada, però a la vista del que hem vist, asseguts i acollonits des del que s’ha tornat protector tuk-tuk, hem renunciat a fer-ho i el Mohamed, obedient, ha tornat a tirar de la palanca diverses vegades i a córrer de nou…

Ens hem aturat a l’antic Grand Hotel Oriental en la façana marítima. El Mohamed ens hi ha fet entrar per poder copsar l’esplendor perdut per una arquitectura colonial que data dels temps de l’ocupació anglesa.

El recorregut ha continuat per a tastar l’ambient dels diferents barris de la ciutat fins la Plaça de la Independència, de factura elogiable, i l’antiga Casa del Govern, edifici ben conservat d’un blanc immaculat intens i correcta arquitectura colonial. El Mohamed ens ha dit que aquella havia estat la seva Casa Blanca…

Altres edificis visitats han estat la Universitat, l’Ajuntament, el Museu Nacional, l’antiga estació ferroviària, la torre de telecomunicacions Lotus Tower de 350m d’alçada, el Parc de la Victòria, la Mezquita Roja i el Temple Seema Malaka.

 

Volíem veure també el Temple Hindú i en arribar-hi ens hem trobat en que era tancat per obres i cobert amb unes arpilleres que no permetien veure ni la façana.

Finalment hem anat al Temple Gangarama situat al costat del Beira Lac al centre de la ciutat i aquest s’ha convertit en el plat fort de la visita. Quina passada de temple!!

El Mohamed ens ha fet d’acompanyant per tot el conjunt. Aquest està compost de diversos edificis entrelligats per patis, jardins o directament connectats els uns amb els altres que alberguen distintes funcions. La majoria son diferents zones de culte però altres son destinades a museu i a lluir tots els objectes que al llarg dels segles ha anat recollint el temple.

El Mohamed ens ha fet comprar l’entrada, descalçar-nos i ens ha indicat que el seguíssim caminant per damunt de catifes llustroses. Primer hem recorregut els espais dedicats a temple, on les figures de buda, les escultures, els objectes sagrats, tots multicolors però amb predomini dels daurats, vessen i se’t tiren al damunt de tantes com n’hi ha.

Després hem seguit penetrant en les entranyes del lloc per a descobrir escultures gegants, relíquies i objectes diversos d’or pur. Tot era a vessar d’or!!

Ja no podíem més i hem demanat per fer un pipí… El Mohamed ens ha acompanyat a uns serveis situats dintre del mateix conjunt, però aquí s’ha generat un desagradable i infortunat problema per a mi. La meva dona duia mitjons però jo no… Les sabates, uns mocassins Cole Haan no t’ho perdis, les havia deixat a fora del temple i érem a mig recorregut i no les podia anar a cercar… Total que armant-me de valor, m’he ficat al WC descalç…Separant tot el que he pogut les cames per no trepitjar el que primer intuïa i després he vist clarament, i situant-me a un abast de la tassa que creia suficient, he evacuat líquid com he pogut en un equilibri que encara no entenc com l’he mantingut….El problema era conservar la estabilitat mentre intentava que la meva micció encertés, en la distància, el forat del WC...i és que l’edat no perdona i la paràbola  del raiget era un xic escarransida. En sortir, ja descansat per la fluida buidada realitzada, dissimuladament mirant a dret i esquerra, al davant i rere i d’amagatotis he anat arrossegant la planta dels meus peus, amb la màxima intensitat que he pogut, per les catifes sagrades del lloc, deixant-les llantioses com una mala cosa. Mentre han durat  els esforços netejadors clandestins per posar en solfa les plantes dels meus peus descalços, no m’he assabentat de res del que havíem de veure. Què hi farem... En aquella estona, el Mohamed, que per sort no estava al corrent del que jo feia, ens ensenyava les donacions fetes al temple per feligresos il·lustres. Ara només recordo haver vist un Rolls Royce antic i un elefant gegant dissecat… 

En arribar al nostre vaixell el primer que he fet ha estat posar les Cole Haan a la fresca de la terrassa del cambrot perquè es ventilessin. També les he ruixat amb líquid desinfectant...Els hi tindré la tira de dies, a veure si aconsegueixo recuperar-les del que els hi pogueren transmetre les plantes emmetzinades dels meus peus. Si en aquest viatge, amb el que hem viscut, tocat i compartit no agafem una merda de campionat, ens podem donar per satisfets…Voldrà dir que les nostres defenses encara funcionen...