19. L’ENRIQUETA I LES BALENES

Una mica de conya, extreta del “Diari de la volta al món 2020”

 

A l‘hora d’esmorzar al restaurant Sahara del vaixell MSC Magnífica, on ho fem cada dia, s’ha assegut al costat nostre una senyora d’uns 70 anys, catalana, cabell curt, molt maquillada, que anava plena fins a les orelles de joies i penjolls. Jo he pensat que eren quincalla, bijuteria, però la meva dona amb ulls desorbitats per la brillantor  que irradiava de tot aquell metall i pedres, m’ha dit que no, que ni parlar-ne de quincalla, que tot era bo... Que el daurat era or, la cosa platejada era plata, el que brillava eren brillants i que aprengués a distingir el gra de la palla!!

La senyora viatja sola, ja que va enviudar fa poc. En alliberar-se del marit i havent heretat, suposo, una fortuna considerable, ha tirat la casa per la finestra i es dedica a recuperar el temps i a viatjar i passar-s’ho pipa tot el que pot.

Com que va sola, s’enrotlla amb tothom com una persiana i et deixa anar si ho permets, condescendent i educada, tota la història de la seva vida.

Enriqueta, aquest és el nom de la senyora vídua enjoiada. A la que ens descuidem, ja la tenim enganxada al costat. A Cap Verd venia en el mateix bus que nosaltres, i, evidentment, enjoiada de gom a gom. Vaig pensar, com la vegi un mandinga, la despullarà...

Resulta que la senyora és molt pareguda a la Salomé. Recordeu? La del “Se’n va anar...”. Ens va explicar tota estarrufada que fa anys, constantment, quan anava pel carrer, li demanaven autògrafs.    

En el recorregut en bus, en veure la quantitat de cases que hi havia per arreu a mig construir, l’Enriqueta va comentar:

-         La gent no deu tenir diners per acabar-les, però els ajuntaments donen els permisos...i els batlles deuen parar la mà... I ho va repetir diverses vegades...

Vaig estar a punt de preguntar-li: Que era batlle el seu marit?

I ara, l’aventura de l’Enriqueta, àlies Salomé, i les balenes:

Ens l’hem trobat i, evidentment, li hem preguntat per l’experiència viscuda. Curiosament no anava tant enjoiada com de costum.

Sufocada, però, ens ha explicat el següent:

Varen sortir amb una zòdiac un grupet de 8 persones aventureres com ella. És un dir...

La cosa, em refereixo a l’embarcació, amb les ones i la velocitat que duia, feia més bots que un cavall salvatge al qual li haguessin endollat pebre per cert lloc... La mullena va ser de campionat. I ella, amb un xubasqueret de butxaca, mínim...

Però ara bé el que és més bo...

De balenes no en veieren ni una. Com les havien de veure si només apareixen en la zona entre juny i setembre???

El que sí que veieren, però, foren uns cormorans gegants que volaven i planejaven majestuosos pel damunt dels seus caps espiant-los i fixant-se molt en ells.

De sobte, un dels bitxos voladors, ella va suposar que el més llest, es va llençar en picat sobre la zòdiac. No s’equivocà l’ocellot, no... No anava a pescar cap peix, no... Fent una corba espectacular i d’una revolada, enfilà cap a l’Enriqueta i girant el cap amb una tècnica  acuradíssima i amb el seu gran bec li arrencà el collar més brillant i llarg que lluïa el seu coll ja una mica marcit per l’edat.

L’Enriqueta pogué veure com s’allunyava cel amunt el seu collar i com els seus avaloris daurats, en un bambolegi  sublim penjats d’un bec malvat, deixaven anar espurnes de brillantor escampant-se per l’aire en rebre els raigs solars. Fins i tot pogué intuir una mirada cínica, despectiva i prepotent que li enviava el cormorà lladre des de les altures. En pocs minuts,  les estrelletes lluents i el cormorà, cada vegada més petits, es perderen en l’horitzó.

-         I ara què he de fer jo...?, ens preguntà ella.

-         Puc reclamar a la naviliera...?

-         Què vols reclamar...?, li diguérem

-         Ohhh véss..., que m’han robat en el transcurs de l’excursió!!

 

Quins pebrots!! (ho sento per l’expressió, però, quins pebrots!!).

-         Què no veus que et diran que on anaves tan enjoiada??? Que la teva indumentària i complements no s’adequaven a la situació???