5. FILIBUSTERS A SEUQADAC

       Extret de la novel·la juvenil ”La princesa que tenia molt clar el que volia”

 

        Al Palau d’Estiu, a Seuqadac, la reina Andaira evidentment no s’havia quedat de braços plegats sense fer res enfront l’atac corsari. Tan bon punt descobrí el rapte de les seves filles i després d’enviar al rei un colom missatger al Palau d’Hivern a Anolecrab, calia reaccionar amb celeritat i preparar-se per afrontar el que el temut pirata Barbacaca pogués pretendre.      

Reuní tot seguit a totes les forces vives del poble: el batlle, els regidors i tots els prohoms que considerà podien prendre decisions amb la immediatesa que exigia la situació. El batlle comentà que no era la primera vegada que els pirates atracaven a la badia i que ja tenia una certa idea del que exigirien com a rescat. En les ocasions precedents, després de raptar alguna xicota del poble, si les volien recuperar requeriren que carreguessin el vaixell de patates, arròs, cigrons, llenties, fruita, pa, conills, gallines, porcs, botifarres, pernils, cansalada, corders, cabres, llet, oli, blat i el pitjor de tot: totes les joies i diners que tinguessin.

Però en aquella ocasió les presoneres d’en Barbacaca no eren noies del poble, eren dues princeses. Dues precioses donzelles de sang reial. Vés a saber què exigiria el malvat corsari com a rescat. Podia demanar el sol o la lluna, o totes dues coses alhora... Vés a saber... Calia, per tant, entaular negociacions com més aviat millor amb aquell mal home per no temptar la seva paciència.

Així que, armant-se de valor, una comitiva formada per la reina Andaira, el batlle i els regidors del poble es desplaçà fins la platja més propera a l’embarcació enarborant i onejant una bandera blanca en senyal de pau, reclamant audiència a l’impostor i disposats a esperar algun senyal i/o reacció dels pirates.

A la poca estona, esgarrifats, les seves oïdes pogueren escoltar una gran canonada a l’aire que va ser tan potent que deixà als atònits membres del seguici estabornits i corpresos. Un núvol negre de pólvora es dispersà pel blau cel de l’Inarretidem. Era el senyal del fet que en Barbacaca havia entès que el poble volia parlamentar amb ell i responia a la invitació amb una mostra del seu presumptuós poder.

Efectivament, al cap de breus moments, una barca de rems carregada amb en Barbacaca, remers i una escorta de vuit filibusters armats amb espases i trabucs s’apropava a la platja. Arribaren on els esperava la comitiva, saltaren del bot que els havia conduït fins allí i es plantaren davant de l’Andaira i el seu seguici. En Barbacaca s’atansà al grup d’homes i dones que, molt juntets, intentaven protegir-se i agafar valentia per enfrontar-se a aquella bèstia humana. En Barbacaca es parà, agafà una postura prepotent i amb altivesa, cames obertes ─pota de fusta inclosa─, braços creuats per tapar-se el que tenia escapçat i rostre inexpressiu per traspuar menyspreu, esperà a què algú parlés. Es podria dir que semblava el Cristiano Ronaldo a punt de llençar una falta (perdó per la malifeta).

El senyor batlle, traient forces de flaquesa, s’avançà a la resta per assumir la representació de tots els que l’acompanyaven. Prudentment acordaren prèviament que l’Andaira intentés passar desapercebuda vestint-se amb uns parracs, confonent-se entre la gent del poble per evitar que fos coneguda la seva condició de reina. Potser en Barbacaca desconeixia que les raptades eren princeses i, si això era així, seria menys exigent en el que demanaria per rescat.

A una indicació del batlle, dos empleats de l’ajuntament s’acostaren a la coneguda albergueria Mitiram i aproparen a en Barbacana i als seus guardians uns gots amb «cremat», beguda típica de Seuqadac composta de cafè i rom que s’encén flamejant el licor alcohòlic. Pretenia, amb un gest d’amabilitat, trencar el gel per iniciar la negociació amb bon peu...

I tant si el va trencar, el gel!

En Barbacaca s’endugué sense pensar-s’ho ni dir res el got a la boca, s’empassà un bon glop del bullent líquid ─que li provocà una cremada de mil dimonis─ i escopí tot el contingut de la seva cavitat bucal, que va anar a parar damunt del batlle deixant-lo fet un cromo enganxifós i pudent.

La reunió no podia començar pitjor...I, per acabar-ho d’adobar, mentre la comitiva pirata tornava emprenyada al seu galió, un gran estol de gavines, en vol rasant, alliberava una pluja de caguetes que deixà el seguici ben cagat.

Les campanes de l’església cridaven a l’àngelus. Havia arribat l’hora de l’encontre definitiu amb en Barbacaca. L’Andaira, el senyor batlle de Seuqadac, el capellà i la resta dels parlamentaris estaven pendents del bot que apropava el capità pirata novament a la platja, on esperaven nerviosos.

El fuster Siull Sarrot havia treballat tota la nit per preparar un tron de fusta d’olivera on el personatge pogués seure amb comoditat i arrogància, malgrat el dur i rígid que era.

L’Anilorac ─mestressa de l’hostatgeria Anitnes─, a instàncies de la reina, havia preparat uns apetitosos entremesos per oferir-los al ganut corsari i d’aquesta forma poder guanyar més temps mentre el menyspreable personatge estigués cruspint. Però no colà. En Barbacaca rebutjà l’oferiment i amb cara de pocs amics digué:

─Ja no m’ensarronareu més amb manduques i begudes torbadores i afrodisíaques. S’ha acabat la broma. Anem per feina! Bé, què em doneu per recuperar les noies que tinc a la panxa del galió?

L’Andaira agafà la paraula i, emboscada en els parracs pobletans que amagaven la seva condició reial, parlà amb veu molt fina i posant cara compungida:

─Senyor, tots nosaltres som pobres, no posseïm res de valor, ni joies, ni diners, ni objectes que us puguin interessar. Però com que volem recuperar les donzelles que reteniu en el vostre poder, som proclius a oferir-vos l’única cosa de què disposem: les nostres viandes. Podeu carregar la nau de tot el que necessiteu...

En Barbacaca la va interrompre amb un gest desafiador i tronà:

─És que m’heu pres per un imbècil? És que us penseu que no sé què tinc empresonat? És que no voleu veure les princeses mai més? Ara mateix dono les ordres per què salpem amb elles a bord i bon vent i barca nova!

Aixecant-se d’una revolada estava a punt de tocar el dos...

L’Andaira però, l’aturà estirant-lo del braç que encara tenia sencer, doncs l’altre recordeu que el tenia escapçat:

─Senyor, escolti’ns si us plau. Parlem... No marxi tan de pressa. Parlem... Prengui's un cremat fred, calmi’s i parlem...

─Un cremat???? Mala bèstia???? Que vols tornar-me a fer treure foc pels ullals????

─Li he dit FRED, que està FRED! Begui, begui, no tingui por, no es cremarà...

En Barbacaca s’acostà amb precaució extrema la tassa als llavis, els lliscà per la seva coronació sense quasi tocar-la i, assegurat ja del fet que no bullia, s’empassà un xarrup de la beguda oferta.

─Està bo ─digué─. Parlem...

L’Andaira havia salvat la primera compromesa situació. Si en Barbacaca hagués marxat, ja se’n podien oblidar de recuperar l’Ai-Luj i l’Am-Meg!

Així que, obsessionada com estava a seguir guanyant temps perquè pogués arribar el rei Csec-Narf I, digué:

─No li sembla que fa un dia preciós?

En Barbacaca, amb cara de mal atzar, callà...

─Ja fa molts dies que tinc un mal d’esquena horrorós. Quasi no em puc moure. La humitat de Seuqadac no em va gens bé. Vostè, passant tants mesos al mig del mar, no té reuma?

El pirata seguia amb un pam de morros, però més a punt de saltar que mai...

─Vol que li expliqui com faig la mariscada tan bona que es va menjar ahir? Es fa un sofregit amb ceba i tomàquet, s’agafen llagostes, llagostins, musclos, gambes, cloïsses i garotes i es passen per la...

─JA N’HI HA PROU! ─eixordà en Barbacaca─ Et penses que ara t’enrotllaràs amb receptes culinàries. S’HA ACABAT LA COMÈDIA! Què em doneu per recuperar les princeses?

L’Andaira ja suava d’angoixa. Els arguments, les maneres d’entretenir aquell bergant, no funcionaven. Quan tornés a obrir boca, calia fer-ho per proposar-li quelcom concret i amb l’atractiu, la contundència i el ganxo necessaris per permetre l’excarceració de les princeses.

Quan era a punt de parlar sense saber encara què dir aparegué, traient el cap pel puig de l’Inep que domina la vila, en Csec-Narf I amb el seu seguici...