4.    LES ESCOLES DE NEGOCI

Extret de “Al·lucinacions"

Les escoles de negoci han proliferat i s’han escampat per l’univers des de mitjans del segle XIX. La primera va ser fundada a Paris pel reconegut economista Jean-Baptiste Say. Sense saber-ho, va significar el tret de sortida d’una carrera desbocada cap a la destrucció de molts valors. 

Des de llavors, aquestes fàbriques disfressades d’institucions universitàries de prestigi, engendradores de sers malignes  provocadors de les crisis econòmiques, financeres, polítiques i socials que ens han fustigat des de fa anys, han arribant fins  l’actualitat posant en qüestió els fonaments dels sistemes democràtics.

Dels milers i milers de malfactors que engendren, creient-se ser els més ben preparats,  llestos i salvadors  del món, molts han aconseguit escalar fins a ser directius de multinacionals i /o grans organismes i / o membres de governs a voltes corruptes. Tots ells son els responsables de l’ensulsiada ètica i moral de la nostra societat que ja agonitza irremeiablement.

El poder econòmic s’ha traslladat al poder sobre les urnes. Els polítics que es presenten a eleccions democràtiques no els tria el poble. Els escullen, escrupolosament, els bancs, les grans corporacions i ells son les seves titelles complaents i submises a tot el que els hi exigeixen aquells.

Gràcies a les escoles de negoci les economies productives en que es fonamentaven les empreses generant llocs de treball, productes i riquesa,  s’han aparcat i deixat de banda per potenciar les economies basades en la enginyeria financera. Ara es considera més important generar diners movent-los que generar-los produint.

Tot es basa en obtenir, des de sumptuosos despatxos emmoquetats, sense embrutar-se els vestits de marca quasi sempre foscos, la màxima rendibilitat possible a costa del que sigui. No importen els danys colaterals que provoquin les seves decisions. La ètica i la moral han desaparegut dels seus principis.

Per posar exemples:

Si cal perllongar una guerra per obtenir-ne bons rèdits, es perllonga. Si és necessari endeutar un país fins a extrems insostenibles, se’l endeuta per després ofegar-lo amb els interessos del deute. Si degut a  males gestions es precís rescabalar bancs amb recursos públics, es rescabalen i no se’ls hi exigeix retornar els diners prestats. Si s’ha de pujar el cost de les energies fins a límits insospitats amb arguments absolutament absurds per engreixar més i més els beneficis de les empreses del sector, es fa.

Es bloqueja aplicar polítiques de millora de la competència dels mercats. S’enganya als clients amb les facturacions. S’ajornen sine die els acords d’indemnitzacions. Es redueixen les prestacions socials. Es multipliquen els impostos més i més per poder mantenir les estructures econòmiques i polítiques dominants i els seus dirigents enlloc d’aplicar-los a avenços socials.

I la llista podria ser inacabable...

Això si, als grans mandataris nascuts de les escoles de negoci que dominen el món no els hi fa fàstic volar en bussiness, hostatjar-se en hotels de 5 estels, cobrar dietes tant si es mouen com si estan quiets i tenir sous vergonyants per la seva desmesura mentre la població pateix les conseqüències de les seves decisions.

Molts estan implicats en nombroses trames de corrupció i en infinitat de sentencies referents a il·legalitats en la gestió de productes financers, aliens de forma displicent als drames socials que comporten les seves actuacions. Ells tenen un paper fonamental en el procés de degradació ètica, econòmica i social que estem vivint.

Segons Ghoshall:

Les escoles de negocis han alliberat activament els seus estudiants de qualsevol sentit de responsabilitat moral...

Fa 2400 anys Plató, a La República:

Existeixen mestres d’eloqüència sublim que ensenyen l’art de convèncer a assemblees populars i jurats, de manera que podran utilitzar a voltes la persuasió i a voltes la força amb la finalitat d’abusar dels demés sense sofrir càstig...

Els intel·ligents gestors fecundats, sense conèixer ni les tecnologies, ni els  productes, s’atreveixen a prendre decisions despòticament assenyades en relació a elles... Només els hi cal dominar les complexitats de la informació financera sense valorar ni conèixer amb expertesa les peculiaritats de la industria ni del mercat en el qual estan actuant.

Els llicenciats en les escoles de negoci, es vanaglorien i presumeixen d’haver estudiat a HARWARD, PRINCETOWN, ESADE, IESE o a qualsevulla de les escoles escampades arreu del món. Donen molta importància al ser posseïdors de títols amb sigles, MBA, CEO, etc...altisonants que els permeten presumir i relacionar-se amb una elit que creuen privilegiada i superior a la resta de mortals convençuts d’engrandir, en els cercles en que es relacionen, el seu estatus social. No cauen en que els individus no es valoren pels estudis i ni pels títols que posseeixen, ans al contrari la veritable i justa valoració es fa pel que aporten a la societat i al seu entorn, amb professionalitat, honestedat i ètica, al llarg de la vida... 

I, amb referències sonades al tema, el que va escriure Ayn Rand el 1950:

Quan tingueu una estona, mireu la película "The Fountainhead" (El Manantial) de King Vidor, amb Gary Cooper i Patricia Neal, i atureu-vos quasi al final en el monòleg reivindicatiu del seu protagonista...