3.     I ES VA FER LA LLUM

Extret de “El rapte de Proserpina”

Estava aturat dempeus a 10 metres d’una boca indeterminada del ferrocarril suburbà d’una ciutat inconcreta. Eren les 6 del matí d’un dia plumbós i quasi ningú transitava encara pels carrers.

D’aquella fosca gola s’escoltà una remor llunyana que em cridà l’atenció en apropar-se acceleradament a la sortida on jo parava l’orella.

De cop i volta aparegué per les escales un tropell de gent que les farcí tot seguit. El que semblaven homes i dones anaven molt junts, a tocar els uns amb els altres, fent-se nosa. Pujaven del metro a pas lleuger. Tot el conjunt era gris. Res destacava. Era com una massa amorfa movent-se en silenci i com autòmats.

La riuada de gentada que el forat vomitava no tenia fi. En uns instants, em vaig veure en mig del cabal humà passant-me pels costats i ignorant la meva presència. La corrua s’eixamplava a mesura que ocupava l’avinguda on érem, omplint-la de gom a gom. Em vaig quedar quiet, observant amb deteniment l’imprevist espectacle que s’oferia als meus ulls.

De sobte, guaità l’existència de singularitats dintre del conjunt de figures monocromes en moviment. De tant en tant, petits grups compactes i acotats, de 2, 3, 4 o alguna persona més, destacaven de la resta. Era com si portessin una llum interior que feia visible la seva diferència. Estaven imbuïts d’una luminescència similar a la que emeten els coleòpters nyctòphila reichei però amb aparença i dimensions humanes. Era, com a mínim,  desconcertant i inexplicable. Cada 2 o 3 minuts feia acte de presència un grupet lluminós emergent de la grisor generalitzada del cinètic conjunt d’essers.

Fixant la meva vista en un d’ells, el primer que tingué a prop, me’n vaig endur una sorpresa majúscula. Reconegué immediatament una colla formada per l’Alma Mahler, acompanyada d’en Mahler, i els Gropius, Kokoshka, Klimt, Kammerer, Werfel i Hollinsteiner. 

Les meves ànsies investigadores relacionades amb els efectes de la passió amorosa en la creativitat dels grans artistes de totes les èpoques, sempre han estat significatives. No és gens sorprenent què, a causa d’aquest fet, identifiqués, a l’instant, aquells personatges que tant m’havien interessat.

Passat un minut, superaren la meva posició invariable els cossos encesos d’en Chopin, la George Sand i l’Alfred de Musset.

Poc després eren la Simonetta Vespucci i en Bottichelli els que apareixen escales amunt del suburbà.

Enmig de l’anodí conglomerat humà que eixia ininterrompudament del fosc orifici, com si part de la humanitat aflorant del ventre matern es tractés, pogué constatar el predomini de la vulgaritat insubstancial enfront de la genialitat excitant, i confirmar el que ja tots sabem: l’abassegadora superioritat numèrica de la mediocritat per damunt de l’excel·lència, de la consuetudinària grisor de la generalitat davant la brillantor d’unes reduïdes individualitats.

Ara, superaven la meva posició la Lee Miller acompanyada dels Man Ray, Cocteau, Picasso i Roland Penrose.

Barrejats entre els membres d’aquella insòlita manifestació multitudinària, també pogué distingir a en Dante Alighieri i a la Beatriu Portinari i més tard a la Francisca Sánchez, la Rosario Murillo, La Rafaela Contreras i a en Rubèn Dario.

Aquella allau humana no concloïa mai i encara aparegueren refulgents més personatges il·lustres mesclats amb la munió de gent insubstancial. Veié la Misia Sert i els Monet, Renoir, Proust, Guide, Debussy, Toulose-Lautrec i Josep Mª Sert, tots caminant plegats.

Igualment aparegueren en Dalí i la Gala, la Marta Montañez i en Pau Casals agafats de la mà, en Scott Fitzgelald i la Zelda Zayre discutint acaloradament, la Frida Kahlo i en Diego Rivera...

Es feren presents llavors en la meva ment, les fotografies escollides que guardo al meu ordinador per, un dia, escriure un llibre sobre la incidència de les relacions afectives i la passió engendrada per elles en la creativitat dels grans artistes.

Entre les imatges cercades i guardades amb cura hi són tots aquells celebèrrims subjectes, creadors compulsius sota la influència d’estats anímics curulls d’afecció, i les seves muses inspiradores, retratats per fotògrafs sensibles o amb reproduccions pictòriques pulcríssimes.

Tots tenen l’esperança de ser protagonistes d’alguna història que m’inventi...

L’estol de reproduccions guardades fent-me companya diària, m’incitaven constantment a incorporar, totes les cavil·lacions que se’n derivaven, a un possible futur llibre on tractar com  l’èxtasi pot arribar a incidir en la sensibilitat i l’art.

Espero que reconeixeu uns quants personatges...

Passats uns instants, en moure bruscament el cap, tot es va tornar obscuritat i amb un nus que m’estrangulava la gola, les imatges s’esfumaren...