21. FILIPINES. MANILA

 


 

Manila, capital de Filipines, es troba situada a  la illa  de Luzón, a la desembocadura del riu Pàsig, protegit per la badia de Manila i tancada al mar de la Xina per l'illa de Corregidor. Abans que el conqueridor espanyol López de Legazpi conquerís la ciutat el 1570, era ja un enclavament comercial important amb la Xina, dominat pels musulmans. El 1571 es va iniciar la construcció del fort Santiago, que defensaria la ciutat de successius atacs (batalla de Bangcusay el 1571, Li Ma Hong el 1574, la Guerra dels Set anys el 1762, l'ocupació Japonesa, la Segona Guerra Mundial... )

La ciutat té una barreja singular de cultures i influències, marcades principalment per la presència Espanyola fins al S.XX, les influències Xineses i Japoneses (pel comerç) i els americans (idioma i alguns costums). Et sorprendràs en passejar pels seus carrers, amb els seus habitants, sempre amables, i podràs gaudir d'un menjar marrec, fusió de cuina tradicional espanyola amb tints xinesos, tailandesos i lleugerament especiats.

MANILA. Hi va arribar malalt Magallanes, en la primera volta al món, el 1521.

MANILA, una conurbació de 13M d’habitants. Una ciutat plena de contradiccions. Un aiguabarreig caòtic i bestial de cultures, de gent, de religions, de barris absolutament distints, d’invasions, ocupacions i guerres, de destruccions i reconstruccions, d’arquitectures completament antagòniques, en runes les dels conqueridors espanyols, brutalistes i fascistoides les de l’època dels Marcos i prepotents, desmesurades i inanimades les posteriors a la ocupació americana i que no tenen res a veure amb els edificis lleugers, elegants i  exquisits que fa pocs dies hem deixat enrere a Sydney, una amalgama de maneres de viure, de brutícia i pulcritud, de misèria i de prepotència social i econòmica, de gratacels i barraques, d’amples avingudes enjardinades i netes i carrerons estrets i cotxambrosos, de miserables i milionaris, de parcs immensos i muralletes espanyoles de fira que fan riure, on l’herència hispana després de 333 anys d’ocupació és, com a tot arreu on anaren a raure, la part més merdosa d’una població que només recorda d’aquella les influències de la religió i rebutja i anatomitza tot el que tingueren que suportar dels espanyols que arribaren per aprofitar-se d’ells, inclosa la llengua, una mescla de busos Jeepney provinents dels americans després de la primera guerra  mundial i personalitzats cada un a partir del jeep militar estatunidenc com a mitjà de transport públic en barris socials i de busos europeus o xinesos moderns i condicionats pels turistes o pel transport públic de les zones residencials luxoses, un aliatge impossible de grans centres comercials on les marques del glamur internacional abunden i mercats infestats de productes a preus de saldo per la gent sense capacitat econòmica per a aspirar a res més que el que allí troben, un conjunt d’universitats públiques gratuïtes tenint-ne una més antiga que Harward i universitats privades pels rics, de platges plenes d’una multitud consuetudinària i ports esportius on els grans velers i llanxes potents descansen dels embats dels seus propietaris adinerats i fatxendes, de més d’un 70% de població universitària de la qual molta ha d’emigrar lluny del seu país per no haver de malviure en ell, de memorials de guerra filipins, espanyols i americans, aquests en un cementiri amb 17000 creus projectat a imatge i semblança del d’Arlington a Washington, una ciutat on hi ha barris en els quals per entrar-hi es paga peatge  i d’altres on els residents voldrien poder pagar per sortir-ne,  una Xinatown que és la més antiga del món, una població situada en un país que varen comprar els americans per 20M de USD…i seguiria…Perquè res és suficient abans de començar a sentir l'esgotament i estupor propis del moviment frenètic i el trànsit interminable de la ciutat.

He pretès fer una somera descripció de Manila tal com m’ha entrat a dintre, al ventre, la ciutat, tal com l’he percebut, una muntanya d’ímputs, una aglomeració de sensacions i circumstàncies, un tsunami que t’engoleix o t’ofega segons com es miri…per això el paràgraf inacabable i sense punts…

 

 

 

 

 

 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog