18. EL MEU MUSEU IMAGINARI UNIVERSAL

Extret de “Al·lucinacions”

 

"Com la lectura d'una obra dramàtica al marge de la seva representació, com l'audició d'un disc al marge del concert, al marge del museu s'ofereix el més vast domini de coneixements artístics que l'home hagi conegut."

André Malraux.

Un museu imaginari, universal, infinit, recordant Malraux, em catapulta a la visió d’un món quimèric on es barregen i superposen continents, paisatges, conurbacions, edificis, ponts, objectes, territoris, oceans i, en definitiva, indrets inconnexes, llunyans però absurdament propers a l’hora, on les proporcions estan alterades i el que és gran es fa petit i el que és petit es fa gran. On l’escala humana no existeix, com en les col·leccions de fotos de Malraux,  per poder avaluar les dimensions de cada peça...

És com si al damunt d’una catifa voladora em deixés transportar aleatòriament i browniana per tots els racons del món,  en un viatge sense fi. No puc reconèixer els continents ni els mars. Tot s’aglomera fora de lloc en emplaçaments que no tenen ni cap ni peus. Estic sobrevolant pel damunt de la meva col·lecció kitsch acumulada al llarg de tots els viatges que he fet i on es barregen els objectes amuntegats, sense criteri, premeditadament.

En un vol anàrquic, m’aturo en algun dels llocs que més han calat en la meva sensibilitat i memòria obviat un ordre prefixat.

Arribo al temple de Niké a l’Acròpolis d’Atenes, la peça més volumètricament continguda de tot el conjunt d’ella. Turmentat i desfigurat per guerres fratricides entre homes despietats i pel pas dels segles, però encara resistint tots els embats soferts. Despullat, això si, de tots els atributs que l’han deixat en els seus ossos maltrets, el temple és la síntesi perfecta de l’arquitectura clàssica grega.

I ho associo absurdament a la minúscula capella de Notre Dame du Haut, a Ronchamp, de Le Corbusier.  El seu volum orgànic de parets blanques dialogant amb el gris formigó a pèl, confereix un aspecte eteri a l’arquitectura. La penetració de la llum a traves de petites finestres de cristalls multicolors viola l’escultura buida que és l’edifici, modificant l’espai interior i omplint-lo de simbolisme i vida.

Continuo viatjant fins a Roma per encisar-me amb la joia d’orfebreria del Templet de Bramant, de planta circular, molts cops oblidat per turistes incultes.

Quanta contenció i alhora desenfreni projectual aglutina el petit edifici en la seva forma i detalls... La planta circular de radis decreixents a mesura que l’edifici augmenta en alçada, partint de les columnes de l’anella de la base, fins la cúpula i la creu que la corona, son el clar exponent de la saviesa de l’arquitecte.

Arribo a Barcelona per a obnubilar-me amb la complexa, però llargament estudiada simplicitat del Pavelló Alemany de Mies Van der Rohe. La racionalitat formal i la síntesi  que l’arquitecte va aplicar en el seu disseny, després de barallar-se llargament amb la creativitat i la inspiració, trencant amb els eclèctics edificis de l’exposició del 1929 de l’entorn i fent un salt en el temps avançant-se a la seva època, son la diàfana mostra  del que significa ser genial.

Els pocs materials, seleccionats amb cura extrema, la disposició alineada de les estances, els espais que en resulten i l’harmonia perfecta del conjunt, el fan una peça única del Moviment Modern.

M’aturo més tard en les falsament gegantines estaques de la badia de Venècia, punt de recalada de gavines xiscladores que  impassibles, observen la gentada que va i ve per la ciutat. I jo resto incrèdul davant l’espectacle que omple els meus sentits. Em venen al record els racons més subtils amagats entre canals i canalets aflorant d’ells edificis emblemàtics com el de Gardella amb la seva casa Cicogna de la qual en va mamar Federico Correa en els projectes de les torres Atalaya i Etade de Barcelona. També el de Carlo Scarpa amb la Fundació Querini Stampalia que en molts dels seus aspectes em trasllada a  la intervenció que va fer al Castelvecchio de Verona, dues actuacions curulles de sensibilitat i respecte pels antics edificis que les alberguen i on les resolucions dels detalls son una de les fites cabdals del disseny contemporani.

Associo, de manera inversemblant, les referides pilones / estaques venecianes, per la seva volumetria vertical i el seu absentisme i indiferència al que les envolta, als moais de l’Illa de Pasqua. Disseminats per aquesta, en grups alineats o aïllats, dempeus o ajaguts, les seves figures inexpressives, hieràtiques i majestuoses son el contrapunt perfecte a uns paisatges erms i dramàtics on afloren i  descansen, com per art de màgia, aquelles figures.

No te cap sentit la seva desproporció exagerada, però les imatges de les al·lucinacions que a voltes m’acompanyen s’empenyen en ajuntar els objectes...

I, seguint amb les incongruències, avaro finalment en l’emblemàtic Flatiron Building de Daniel Burnham a Nova York, peça icònica i un dels primers gratacels de Manhattan que, amb la reduïda planta acabada en un exageradíssim angle agut, és com la proa d’una fantasmal nau navegant aigües amunt ofegada a babord i estribord per la Cinquena Avinguda i Broadway... Allí segueix impertèrrit, suportant joiosament el pas del temps en benefici dels humans perceptibles a la gosadia i a la bellesa.