15. MELK

               Extret de "La Núvia Núbia"

                   

                                           

L'Ernest va arribar molt aviat a Melk. Eren les vuit del matí. En apropar-se a l’abadia l'estupefacció l'envaí veient la gran quantitat de gent que s’aglomerava enfront de la porta d’accés. Homes, dones i criatures, carregats amb paquets, bosses i pertinences de tot tipus, formaven una serp humana interminable que es diluïa en l’espessa boira del matí i es movia lentament en direcció al monestir. Es posava a ploure quan aconseguí apropar-se a la multitud congregada. Llavors pogué comprovar que aquella munió eren part dels refugiats que provenien en onades a Àustria fugitius desesperats dels desastres de guerres properes.

Els darrers metres que caminà fins a la porta del convent, a la vora d’aquella caravana ondulant que avançava lentament, pogué copsar els rostres desencaixats de famílies senceres, esgotades pel patiment, amb els cossos tremolosos per la mullena que rebien, la manca d’aliment i el fred.

Centenars d’experiències soterrades sota les seves pells cremades pel sofriment, com gastades túniques estripades per usos perllongats. Estranyes llengües pregant ajuda. Sons obscurs i opacs brollant de goles inflamades. Amuntegats, lacerats, buits d’afecte, de mirades colpidores perdudes a través de la memòria d’un passat irrecuperable. Un flux interminable de rostres secrets, impenetrables, desconeguts, sense nom, descompostos, obscurs, sense cap senyal identificadora, desarrelats, massa fantasmagòrica arrastrant-se per camins fangosos i pedregosos que no sabien on els conduïen, sense un destí segur i acollidor.

No hi havia ni una espurna de color en ells. Tot reflectia grisor, cruesa i monotonia depriment mentre entomaven estoicament el vent i la tempesta que implacables els envestia.

Anaven com somnàmbuls sense un futur cert, havent-ho deixat tot rere seu, amb l’esperança que qualsevol lloc on poguessin anar a raure seria millor que el d’on fugien.  Només una obsessió els hi donava forces: escapolir-se del terror...

Els monjos de Melk havien expressat reiteradament la voluntat d’acollir tots els desplaçats pels conflictes armats que tinguessin cabuda en l’abadia. La postura de Melk enfront la inefectiva i lamentable resposta humanitària dels països, institucions i església, pretenien estendre-la de forma exemplificant per aquest món tan insensible al patiment humà.

De Melk havien sortit comunicats, que s’expandiren com la pólvora, exigint la fi dels conflictes bèl·lics com a solució única d’aquella barbaritat. Era imperiós aturar l’enriquiment vergonyós, amb la venda d’armament a tots els bàndols enfrontats, de la insaciable industria armamentista internacional, manipuladora de polítics corruptes que feien ulls clucs al negoci execrable de les grans empreses, corporacions i poders econòmics que imposaven les seves condicions ominoses als estats.

També reclamaren públicament l’actuació en origen per a erradicar la fam i la misèria dels països més subdesenvolupats, provocadors dels moviments migratoris massius que inundaven Europa. Calia ajudar donant-los mitjans i invertir esforços a aconseguir fer aquells pobles autosuficients, perquè la seva gent no hagués de cercar una vida millor lluny de la seva terra.

Al arribar a la tanca de Melk, pogué comprovar que l’aglomeració s’engreixava considerablement. La raó era que aquella era closa. El monjo porter intentava explicar a l’allau humà al qual s’enfrontava que, per un dia, el convent  era clausurat, que l’endemà podrien albergar una quantitat considerable de fugitius... però que aquell dia, tots els monjos de l’abadia s’havien reunit d’urgència en conclau per a dirimir un tema de cabdal importància per a la congregació, i era impossible atendre’ls i organitzar l’acolliment.

S’acostà a l’entrada esmunyint-se entre la gentada. Dirigint-se al monjo que custodiava la reixa d’accés a l’abadia, li  digué:

- Soc Ernest Engelberg. Tinc concertada una visita al monestir.

El monjo el repassà de cap a peus preguntant-li si era periodista.

Ell, sorprès, li respongué que no, que era arquitecte.

El monjo recelós es va treure un full de dessota l’hàbit i el rellegí amb deteniment per verificar si tenia anotada aquella cita, el nom que escoltava i el seu permís d’accés a les dependències monacals. Després de constatar que així era, però a contracor, accedí a fer que entrés obrint la reixa just el suficient perquè no s’escolés ningú més aprofitant l’avinentesa.

Tenia temps per a passejar pels jardins i relaxar-se després del que acabava de veure, abans d'entrar a l'abadia. Volia estar distès i predisposat adequadament per fruir de la visita programada. El sorprengué però la solitud que es respirava en l’ambient. Ningú, excepte unes merles amb els seus dolços cants, trencava un silenci perfecte. S’assegué en un banc paraigües en mà i deixà passar el temps.

Després d'una bona estona i passant entre les majestuoses escultures dels Sants Koloman i Leopold, va accedir a l’interior monàstic. En atansar el pati dels prelats dos monjos que caminaven molt junts i de pressa el miraren de reüll, sense obrir boca i seguiren el seu camí...

Aviat pogué comprovar que ell era l’única persona que es movia per les estances d’aquell complex arquitectònic majúscul. No hi havia ni visitants ni monjos a la vista. Semblava que estigués en una immensa fortalesa abandonada.

Aprofitant la conjuntura i sospitant que alguna cosa greu devia passar, es va endinsar en les profunditats de l'edifici, que volía recòrrer i fruïr, caminant pausadament.

Primer s’aturà a l’escala imperial per admirar-la, continuant pel passadís de  l’emperador fins el museu, desèrtic com la resta. Travessant el lluminós saló de marbre amb els frescs de Paul Troger, entrà a l’església per a emborratxar-se d’un dels barrocs més fastuosos de la història de l’arquitectura, obra de Jakob Prandtauer autor principal de l’abadia, que tant havia estudiat.

No pogué resistir quedar-se embadalit una estona reverenciant la insuperable escala de cargol situada entre l’espai de culte i la biblioteca. Finalment es deixà lliscar fins l’interior d’aquesta última. Mai havia pogut estar sol en aquella estança insuperable i, incrèdul i agraït a la vegada per la solitud que l’acomboiava displicent, s’apropa a un dels grans globus terraqüis, zeladors silents d’incunables de valor incalculable, i, sol com estava, es va estirar a terra quan llarga era sospirant profundament.  Necessitava imbuir-se de la quarta dimensió que omplia a vessar l’escena surant etèria i elevant aquell espai arquitectònic a la categoria de màgic.

Amb un cert neguit provocat per la insòlita i solitària situació viscuda en el decurs del seu periple per les desèrtiques estances conventuals i, quan anava a aixecar-se, el sorprengué un home carregat de càmeres de fotografiar que s'acostà a saludar-lo. En posar-se d'empeus li digué: 

- Soc Ernest Engelberg, arquitecte. Estic fent un recorregut, que tenia programat des de feia molt temps, pel monestir ... I vostè?

- Jo soc Peter Loewe, periodista, i estic fent un reportatge del convent per una revista d'arquitectura...

- Caram!! Rspongué jo. Quina casualitat!! I sap què passa a l’abadia? Perquè està tancada? On són els monjos? Ho sap?

El periodista assentí amb el cap i respongué:

- Ahir un monjo va sortir de l’armari...i ho ha divulgat fora murs... ara està tota la congregació reunida per a dirimir què fan...

- Ja feia temps que a Melk es coneixia la presència de l’homosexualitat entre algun dels seus monjos... era de tots sabuda la reincidència massa constant i la durada excessiva de  les visites i trobades furtives d’un prior de l’abadia amb un prelat, m’abstindré prudentment de citar càrrecs i noms...  però l’Abat General optà per recomanar prudència i silenci al respecte.

- No m’estranya! És una reacció típica de l’església... – intervingué Ernest.

El periodista continuà:

- Sí, en una postura habitual dins els estaments eclesiàstics, optà per a no afrontar de cara la situació. I així passaren els mesos i els anys sense que transcendís res fora el monestir.

- Per això hi ha aquest enrenou i s’han tancat tots en conclau... Han de decidir com afronten la situació...

La nit fosca s’apropava i la manca de claror difuminava la visió dins de la gran estança on eren. Fora plovia ja de forma desfermada. Una enorme tempesta s’havia estès per la vall del Wachau. Llamps esfereïdors il·luminaven intermitentment la majestuosa cambra marmòria a través dels grans finestrals i trons paorosos i un vent infernal feien tremolar i grinyolar les seves vidrieres.

Una remor que venia de fora els hi va fer parar orella. A cada instant s’apreciava més la presència propera d’una munió de gent que semblava envaïa l’abadia.

Obriren un finestral i pogueren comprovar atònits com la massa dels fugitius proscrits  amuntegats fora l’abadia havien forçat i enderrocat les tanques de Melk i, passant per damunt del monjo porter, impotent per aturar l’allau humà desesperat que l’hi venia al damunt, es dirigien, gesticulant, cridant histèrics, gemegant i implorant aixopluga, a l’accés principal del conjunt monàstic.

En pocs segons el tropell multitudinari ocupà totes les desprevingudes i buides dependències conventuals mentre els monjos, que havien sortit del seu aïllament voluntari escapçat per aquella situació no prevista, constataven l’esterilitat de qualsevol acció que emprenguessin.

En uns instants totes les dependències de Melk foren ocupades per homes i dones esgotats, vells decrèpits i nens desnodrits calats fins als ossos, per bosses, estris, maletes i  sacs de tot tipus. En un tres i no res, l’escala imperial estava atapeïda de gent, el museu, la biblioteca, l’església, el saló de marbre on ells dos es trobaven, tot era ple de gom a gom de refugiats desficiats pels sofriments suportats, intentant apropiar-se d’un mínim espai on jeure, descansar i recuperar l’alè...

Era impensable romandre allí. El desgavell majúscul que omplia Melk feia impossible cercar un lloc tranquil on iniciar una conversa interessant amb aquell periodista. Ho havien de deixar en aquell punt. La gent amuntegada en totes les dependències del convent i el gran rebombori  que generava, avortaven la possibilitat de concloure amb èxit l’encontre.

Ambdós, emprenyats per no poder iniciar una relació que intuiem podia donar fruits sucosos, ens despedirem d'una revolada. L'Ernest no tingué més remei que marxar decebut de Melk doncs no podia abstreure’s  de la frustració que comportava no haver pogut abastar l’objectiu que s’havia fixat d'aprofundir en l'encadenament d'espais i detalls d'un conjunt monàstic extraordinari.

Anà a Viena per a agafar vol de tornada a Berlin i com que encara li quedaven unes hores, les aprofità per aïllar-se a reflexionar sobre tot el succeït al American Bar d’Adolf Loos del 1908, lloc que sempre freqüentava en les seves visites a aquella ciutat imperial.

Normalment, a les 12 del migdia, el bar era poc concorregut i el seu ambient acollidor i càlid l’hi permetia desinhibir-se  de tot i aïllar-se del mundanal brogit. Envoltat pel paviment a damers, pel sostre enteixinat, els miralls elevats conferint una grandària falsa al reduït espai del local, l’escalfor dels revestiments de fusta, el sorprenent mural d’alabastre subtilment il·luminat des de rere i els confortables sellons on s’acomodava, rememorà els darrers esdeveniments que la deixaren en un grau d’hesitació profunda... 

L’esperit d’Adolf  Loos, però, planava en l’aire suspès entre aquelles parets i perfumava l’ambient..