Fa
molts anys, el 1992, vaig viatjar a Chicago per assistir al Congrés de la UIA
(Unió Internacional d’Arquitectes). M’acompanyaren, en aquella ocasió, la meva
dona i l’Ariadna, la nostra filla gran. La meva voluntat era assistir, of
course, al congrés i aprofitar la circumstància per a conèixer a fons la
ciutat, l’anomenada “windy city”.
El
congrés em permetria compaginar
l’assistència a ell amb moltes hores dedicades a
recórrer aquella ciutat meravellosa. Així, pogué passejar repetides vegades per
l’exclusiu Oak Park, visitar els gratacels més emblemàtics, repassar les
majestuoses construccions de Wright, de Sullivan, de Carson, Pirie i Scott, el magnífic John Hancock Center de
Skidmore, Owings & Merrill, etc... desentenent-me voluntàriament
dels barris conformats per una arquitectura concebuda i projectada a partir de
repetitives congregacions volumètriques sense canvis significatius, abúliques,
en multiplicació infinita sense mesura i d’una grisosa monotonia exasperant.
Vàrem anar a museus i exposicions, férem tots els recorreguts del tren elevat, sentirem en les nostres carns les brises de la “windy city”, estiguérem moltes hores a la biblioteca de Mies, moltes estones asseguts plàcidament als bancs del Grant Parc admirant la grandiositat del llac Michigan, poguérem escoltar sota un sol espatarrant les Big Bands disperses per les places públiques que bullien de gent i veure com parelles de totes les edats ballaven a ritme de swing desinhibides, fins i tot nosaltres poguérem aprendre a ballar country, pujàrem a la Sears Tower per a obnubilar-nos observant com els rectilinis carrers de la perfecta quadrícula de la ciutat es perllongaven i perdien en la planura de l’estat d’Illinois fins a l’infinit...
El congrés
compaginava les seves activitats acadèmiques i professionals amb d’altres
paral·leles com visites a despatxos d’arquitectes famosos, recorreguts en el
ferrocarril elevat, recepcions en les obres de Wright, etc.
Una de les accions programades es titulava “Run & Walk” al Grant Park. Segons el fulletó corresponent l’activitat consistia en fer una “cursa” Run & WALK!! de 5 milles pel parc Grant paral·lel al llac Michigan. La meva filla de 20 anys i jo de 50 vàrem pensar que fer una passejada per un lloc tant emblemàtic podria ser agraït. Sense pensar-ho gaire, el dia assenyalat, a primera hora del matí sortirem, del majestuós hotel Palmer House on érem allotjats, abillats amb la poca roba que teníem i realment poc adequada per l’experiència, uns bermudes, una samarreta i uns mocassins. Consideràvem que pel “WALK”, passejada per nosaltres, ja era suficient.
En arribar al
punt de sortida, ens sorprengué la quantitat de gent que s’havia apuntat a aquella
activitat. I el que és pitjor, molta gent jove, atlètica, metrosexual vaja,
tots encofurnats en vestimenta esportiva d’alta gama, sabatilles super-tècniques,
xandalls extra-dinàmics, uns amb genolleres, altres amb colzeres, portant gorres
per descomptat amb viseres posades al revés i amb unes pintes gimnàstiques i
musculoses que feien fretat. Estaven tots concentrats fent exercicis d’escalfament,
estiraments i movent el cos braços i cames d’una manera que evidenciava la seva
condició atlètica.
La meva filla i jo ens miràrem i en els nostres rostres anaven apareixent signes d’aterrament físic i psíquic...Especialment jo, com les matriusques, em feia per moments més petit...
Sense adonar-nos de la immediatesa de l’inici del
WALK ??? sonà un tir i, ipso facto, desaparegué de la nostra vista a velocitat
supersònica tot l’eixam de participants.
Nosaltres encara no havíem donat ni un pas quan ja no veiem en la distància ni
un clatell d’ells...
A mi la situació em va recordar les sortides de
les carreres de la Formula 1 a Montmeló. Quan els cotxes, en un segon, tots
junts desapareixen de la teva vista... O les pel·lícules del Tom i Jerry quan
es persegueixen a velocitats endimoniades i les seves cames es transformen en cercles
giravoltant sense fre...
Però ens posàrem en marxa “al trote” i més xulos
que un xínxol, vàrem anar deglutint les 5 milles. Havíem de fer-les per nassos.
Al nostre ritme, però havíem de fer-les...
Quan encara no havíem recorregut 500 metres ja tornaven
els que havien sortit primer per fer la volta següent al circuit marcat...
A mig recorregut ens oferiren una beguda
refrescant i calòrica que nosaltres ens empassarem d'un glop i, al final, al qual aconseguirem arribar després de molta
estona de gambar, jo quasi a rastres al no estar gens habituat a fer aquells
esforços, ens obsequiaren amb una samarreta
decorada amb inscripcions relatives a la efemèrides. Encara la guardo com un
trofeu inigualable...
El meu retorn al Palmer House va ser dramàtic. No
podia caminar d’agulletes. No podia pujar l’escalinata de l’accés principal de
l’hotel. Sort que al restaurant ens esperava la meva dona amb un esmorzar pantagruèlic
que m’empassà en un tres i no res.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Agrairé comentaris