8. LA NIT ALS TERRATS DE LA MEDINA DE MARRAKESH

Extret de "La Núvia Núbia" 

Com a conseqüència de la meva formació, havia estudiat i llegit molt sobre urbanisme empassant-me amb delectança els Sitte, Benevolo, Krier  i d’altres i, d'un viatge de fa molts anys al Marroc, em venen a la memòria les medines de les poblacions d'aquell país enigmàtic i l’entramat que conformen els terrats de les seves cases. Recordo com es pot caminar pel enteranyinat que generen totes les planes cobertes de les construccions, lluny del brogir intens que omple els carrers situats només uns metres més avall. La tranquil·litat que s’hi respira i la possibilitat que tens de recórrer tot el nucli antic sense descendir als carrers, passant d’un terrat a un altre, salvant esglaons i murets, són una delícia. 

- Seguiu-me lectors curiosos... Us portaré a veure un nou món. Un món que, estic segur, molts no coneixeu... 

Sortint del cafè on vaig descansar una estona, deixant la gran Plaça Roja, m'endinsà en un dels carrerons  que hi confluïen. Als pocs metres, entrant en un portal em sorprengué el seu interior, una gran estança amb parets i sostres engalanats per lluentes però gastades teles que li donaven aparença d’embalat caduc de festa major.

Llargs ciris concentrats en dos costats de la sala proporcionaven la seva única il·luminació. A terra, llamparnades de cera fosa oferien una textura vellutada per la pols que havia aterrat al seu damunt.  Mentrestant, quatre replegats miraven bocabadats i amb semblant lúbrics les contorsions d’una voluptuosa odalisca remenant el ventre al compàs d’uns monòtons i repetitius acords que escopien atrotinats altaveus disposats a tal efecte, mentre les espelmes dibuixaven estranyes ones dansaires atiades pel cos sensual de la ballarina.

Descobrí en un racó un forat i intuí que era el que cercava. Per una estreta i empinada escala, accedí a la coberta, al mar de cobertes irregularment ortogonals i d’alçades diverses però sempre assequibles que cobrien la vida que sota d’elles bullia.

Quantes persones hi hauria en aquell precís instant menjant, dormint, somniant, besant-se, fent l’amor..., dessota aquells sostres protectors? M'aclaparà la visió del damer portentós que es presentava a la meva vista.

Caminant una mica en fixà en les cases. Sempre introvertides. Molt poques obertures a carrer en les seves façanes. Tot enfocat a una intimitat premeditada que cal resguardar com un secret que ningú vol exterioritzar. Els patis que donen llum a les estances i recullen a l’aljub soterrat la poca aigua de pluja que hi cau al llarg de l’any, son el seu oasi. La frondositat dels petits jardins protegits de la cremor del sol pels alts murs que amaguen les eixides, proveeixen a aquestes de frescor i benaurança.

Veié també les canviants serpents de fum, carregades d’olors penetrants i plenes d’efluvis esotèrics, que volaven al cel procedents de les llars.

Corprès per l’espectacle que s’oferia a la meva visió, continuà resseguint amb detall aquella amalgama de construccions singulars, cercant tots els significats que la meva percepció podia extreure’n. 

Quants milers de vides s’apleguaven en les llars? Vides sense nom, luxurioses, brillants, salvatges, pobres, enamorades, que enterraven desitjos i il·lusionso o compartien penes i alegries. I vaig pensar: Si pogués travessar els centenars de parets d’aquelles petites cases i veure i descobrir en el seu interior tots els milers de somnis i neguits que hi palpiten, la sorda remor indesxifrable... Si pogués atrapar les íntimes converses d’ànimes desconegudes... Si jo pogués capturar els seus tresors interiors...

A poca distància, unes cobertes més enllà, descobrí llençols, calces, xilaves i draps diversos estesos al sol. Sense deixar, però, d’intentar desxifrar, cosa habitual en mi, i en funció de les singularitats de la roba estesa en aquells tendals, sostenidors,  mitges, faixes, faldilles, bruses, mocadors i altres peces, a quines personalitats sobre tot femenines podien correspondre cada una de les peces. Tenia la teoria de que es pot conèixer amb molta aproximació els humans analitzant els seus embolcalls íntims...

Tot el que podia percebre no era res si ho comparava amb el que la dolça brisa que m'envoltava em  proporcionava en sentir-me acariciat per la lleugeresa d’aquell vent càlid que s’havia menjat els meus contorns. Era precís no alterar aquells moments de joia infinita. Tot brollava  a vessar de goig, en una pau indescriptible i el temps perdia les seves hores, els seus moments, es desprenia de les seves dimensions...

Els alminars de les mesquites eren els únics elements que desatacaven sobresortint de les cobertes de l’acumulació d’edificacions de la medina. Ja es feia fosc i els almuedins, des del cim dels minarets, cridaven a oració amb càntics que es propagaven per l’espai des d’ells fins a penetrar en tots els racons d’aquell estol de llars plenes de vida.

Passaren les hores, la remor llunyana de la gentada anònima que omplia els carrerons anava minvant, el sol del capvespre tenyia de roig les edificacions d’adob amb el teló de fons de les majestuoses muntanyes del Atlas  La lluna ja s’havia apoderat dels terrats de la medina. Queia dormint resplendent sobre les cobertes emfasitzant amb clarobscurs els seus relleus geomètrics. La seva essència sobrenatural relliscava sobre la vida endormiscada d’humans desconeguts. El gris platejat de la seva llum s’estenia com lava volcànica abraçant amb la seva flassada les planes superfícies zenitals indefenses en front de tanta immensitat. La pols dels estels queia i es depositava suaument sobre ells com petites partícules de pol·len i es filtraven en els meus pulmons omplint-los d’una felicitat que feia que em sentís envaït per un plaer incontrolat en copsar la volàtil bellesa d’aquell moment. 

M’agradava l’eixam de sincronismes que m'envoltaven i el mantell d’estrelles que, desenvolupant la seva pròpia bellesa, brillaven com trossets de vidre esmicolats i escampats per la immensitat fosca i inabastable del cel nocturn.

Quan la kasbah s’anà despertant i ja s’anava fent sentir de nou el bullici soterrat del tragí de l’activitat quotidiana, deixant els terrats, vaig tornar a la gran Plaça Roja. 

Havia perdut la noció del temps. Volia ancorar-lo...