7.      ON VA EL MÓN?

On va el món? No voldria que se’m tatxés de pessimista, però no tinc més remei que referir-me a la impressió apocalíptica que m’han causat els extensos periples recorreguts al llarg del globus terraqüi.  

El nostre meravellós planeta, curull de natura esplendorosa i de contribucions humanes rutilants està arribant a situacions límit generalitzades. Els desequilibris econòmics i socials són brutals. El perill de mort dels ecosistemes és un fet irrebatible. La globalització mundial ens condueix a unes societats on la uniformitat en la producció, el consum de productes de tot tipus i la pèrdua de la pròpia identitat  fa no recognoscibles les peculiaritats de cada una d’elles. Com molt be explica l’admirada Irene Vallejo, Alexandre Magne ja va ser l’inventor i l’iniciador d’una globalització coherent i profitosa per tots els pobles que conqueria, on el be comú i la transmissió de sapiència entre ells eren tinguts en compte. On s’intercanviaven costums, llengües, instruments, coneixements, amb els quals tots, respectant-se els uns als altres, feien créixer les seves civilitzacions.

Però nosaltres hem perfeccionat negativament el que ell va concebre...

El lliure mercat, amb la fam incontrolable que tenen les empreses i marques de vendre a tot el món i cercar i fer créixer al màxim la societat de consum, està provocant hàbits i costums estereotipats que anul·len la riquesa de les  peculiaritats i característiques singulars autòctones de cada país. Per a mi es trist anar-te’n a l’altre punta de món i trobar-te les mateixes marques que tens a casa…. Es percep també una obsessió dels països asiàtics per accedir a nous mercats de l’oest i, desembarcant i conquerint-los, fer en ells una competència ferotge per assentar-se en nous territoris en una guerra incruenta.

En les grans ciutats s’estan construint mastodòntics blocs d’habitatges assentats en urbanismes aberrants que res tenen en consideració, ni les preexistències identificatives dels seus entorns, sense fre, ruscs perquè hi visqui, en condicions extremes, una població que creix i creix i creix i que acabarà aviat amb els recursos naturals del planeta…Sidney, Manila, Osaka, Tokio, Busan, Hong Kong, Bangkok, Singapur, Kuala Lumpur, Colombo, son exemples on milers de grues no paren de treballar omplint de formigó, ferro i vidre els paisatges, de manera irrespectuosa i fins i tot arrogant.

On va el món? Els països estan governats pels grans poders econòmics, que maneguen, com marionetes a la seva conveniència, els polítics que ells mateixos promocionen i presenten com a candidats en eleccions dites democràtiques però que en el fons son una fal·làcia per una població ingènua que cau en el seu parany. Amb una fam insaciable que no respecta cap tipus de decència ni de moralitat, indiferents i insensibles als efectes nocius i destructors de les seves decisions, contribueixen a fer créixer i créixer i créixer, de forma obscena, els desequilibris.

Al ritme del desenvolupament actual dels països asiàtics, aquests es menjaran el món. Tant a nivell econòmic, com industrial, hem pogut observar la frenètica activitat en la qual estan immersos. El creixement de les ciutats sembla incontrolat, no planificat, com un tsunami que avança pels territoris sembrant el caos al seu pas, engolint tot el que se li posa pel davant. Parlant metafòricament, és com si tinguéssim un immens recipient amb excrements a punt de vessar i continuéssim omplint-lo. El desbordament estaria garantit i la merda i la seva pestilència s’escamparia per arreu.

No pot ser que separades per distàncies mínimes puguin existir societats completament distintes i desequilibrades. Mentre a Austràlia i Nova Zelanda viuen en el progrés benestant, fruint de les comoditats de la modernitat i aprofitant els seus recursos al màxim, a Papua estiguin encara vivint com viuen, en una misèria assumida, uns recursos inhumans i un desconeixement del món esfereïdor. I em plantejo si potser per aquest desconeixement poden viure feliços dins de la precarietat que els envolta. Potser per ser feliços no cal tenir tot el que tenim. I penso també en els pobladors miserables de Benares o de Jaipur i en la felicitat que traspuen les seves mirades profundes i intenses, aquelles que no pots suportar sense patir i que et trasbalsen…

Què se’n ha fet de la ètica? Perquè no cuidem el món, aquest món meravellós que està en perill i perseguim la felicitat a través d’aquest objectiu? Perquè la condició humana és tant absurda i inconscient? Lo orgànic està perdent tot els seus sentits i els homes poderosos deambulen per la vida com robots biològics sense sentiments, com a Blade Runner. Perquè tinc aquesta visió pessimista i tràgica?

Inspirant-me en versos de William Blake:

Jo he vist coses que mai hagués cregut que pogués veure. Moltes d’elles es perdran en el temps, si no hi posem remei, com les llàgrimes es perden en la pluja…