13. EL ROBATORI DE LA GIOCONDA

Francesc I rei de França va convidar a Leonardo a viure els darrers anys de la seva existència al castell d’Amboise, al Loire. Hi vàrem estar tota la família i veiérem la tomba del gran Leonardo... Va ser llavors, mentre era a Amboise entre el 1514 i el 1519, quan pintà la Mona Lisa. En acabar l’obra, la regalà al seu assistent i aquest una vegada mort l’artista la va vendre al rei. Així la propietat de la pintura sempre ha estat francesa.

El 1911 dos pintors anaren al Louvre a veure la Gioconda i, oh sorpresa, l’espai on ella era  exposada estava buit i sense cap indicació del seu prestament temporal a alguna institució artística. Preguntaren per ella i llavors vigilants i responsables museogràfics veieren que l’havien robat!! Es tancaren totes les portes del Louvre, es regirà tot i res de res, la Mona Lisa s’havia esfumat davant dels seus nassos. A partir d’aquell moment, al museu es feien cues interminables per a veure el buit deixat a la sala on s’exposava la peça.

Varen interrogar a tots els treballadors de la institució, entre ells a Vinzenzo Peruggia a casa seva, sense adonar-se’n que sota la taula al votant de la qual parlaren hi havia amagada la famosa tela. Oferiren recompenses a qui la trobés, fins i tot sospitaren d’Apol·linar i de Picasso...

Passaren dos anys i els diaris fent mofa del museu i de la policia cada dos per tres... Fins que, al 1913 a Florència, un senyor què està obrint una galeria d’art rep una carta oferint-li l’obra. Es troben a un hotel i el lladre li ensenya el que té i el galerista cau de cul en veure la Gioconda monda i lironda. Li demana al Vinzenzo què li deixi unes hores el quadre per a autentificar-lo a la qual cosa, el capullo subnormal que era el lladre, accedeix... Passades menys de dues hores piquen a la porta de l’habitació del Peruggia que ja es frega les mans per la pasta que en pensa treure del robatori, entra la poli i el detenen.

La Mona Lisa, després d’un periple per la Itàlia en agraïment a la seva recuperació, torna al museu del Louvre on roman des de llavors impertèrrita i indiferent a les masses ingents de visitants què s’aturen absorts a analitzar un dels somriures més enigmàtics de la història de l’art.

El Vinzenzo Peruggia va romandre a la presó uns anys però finalment l’alliberaren adduint que tenia un cert retard mental. Suposo que devia ser definitiva la prova de la seva col·laboració inexplicable i absurda en la detenció practicada per les autoritats italianes.

El relat es podria allargar molt més però prefereixo deixar-ho en aquest punt...