12. EL MOTÍ DE LA BOUNTY

Extret del "Diari de la Volta al Món 2020"

Els descendents dels amotinats del Bounty venint al MSC Magnífica 

Aquests dies, en el rumb que portem, hem travessat zones en les quals el Pacífic tenia una profunditat de més de 4.000 metres. Anem en direcció a Bounty Bay Passage, illa Pitcairn, on  arribarem demà. No hi fem escala, només escala tècnica sense baixar del vaixell. El Capità donarà la volta a l’illa perquè la puguem admirar i tocarem el 2 rumb a TahitÍ. Quan fem l’escala tècnica pujaran a bord, al pont 13, 30 natius del total dels cinquanta que viuen a l’illa a oferir-nos artesania i productes de Pitcairn i volent parlar amb nosaltres...

I ara, la veritable història documentada i no novel·la inventada, del motí del Bounty, l’acte de protesta al mar més memorable de la història...

Els fets reals, en versió meva és clar, foren els següents:

Primer protagonista, en Fletcher Christian, jove anglès fill d’una família benestant que cau en desgràcia i que no tenint recursos per estudiar, decideix enrolar-se a  la marina britànica. Contacta amb William Bligh, segon protagonista, marí molt intel·ligent i bon mariner però un cregut i de caràcter difícil. Havia participat en la primera expedició d’en James Cook. Pel seu mal caràcter, no el recompensaren en tornar de l’expedició, com ho feren amb la resta dels expedicionaris. En Bligh no ho paeix bé i aquest fet encara aspreja més la seva personalitat ja complexa.   S’estableix una relació entre en Christian i en Bligh com entre pare i fill. En Bligh no en te de fills i l’acull com si fos fill seu.

Mentrestant en aquella època, l’any  1777, els esclaus conreaven la canya de sucre. Tenir esclaus costava diners, donar-los menjar, aixopluga, etc. En Joseph Banks un botànic que participà també en el viatge d’en Cook, un dels millors botànics anglesos, els Kew Gardens de Londres foren planejats per ell, té la idea d’aconseguir menjar barat pels esclaus anant a cercar la planta artocarpos. Aquesta fa una fruita anomenada també fruita del pa perquè en fregir-la fa l’olor del pa. La planta fa fruita tot l’any i és molt barata.

En Banks proposa anar a cercar la planta al Pacífic. Aconsegueixen un vaixell carboner vell, el remodelen, li posen 4 canons i el bategen com el Bounty, amb 3 pals, 28 m d’eslora i 7,6 m de mànega. És un Cúter i a aquesta classe de vaixells el comandament correspon a un tinent i li proposen a en Bligh que és tinent, però no capità,  perquè té experiència en navegació i d’haver travessat el Pacífic. En Bligh orgullós i cofoi per l’encàrrec crida al seu fillol perquè l’acompanyi i emprenen junts l’aventura.

Treuen espai de la nau a costa de l’espai destinat a la tripulació per a enquibir-hi el màxim de plantes possible. Quan ho tenen tot a punt esperen l’autorització per salpar. Són molts els vaixells que han de fer el mateix i que esperen autorització per salpar. Els hi donen a tots excepte al Bounty i en Bligh ja s’emprenya com una mona i comença a escriure reclamacions posant a parir a tothom. Finalment surt el vaixell. Segons el diari de a bord al principi tot és una delícia, però en realitat no és així. Ja mor un tripulant per culpa del metge, un borratxo perdut.

El Bounty fa el mateix recorregut que estem  fent nosaltres ara fins a Tahití. En Bligh vol carregar les  plantes i seguir en direcció a l’oest fent la volta al món fins a Anglaterra. Vol passar a la història per haver fet la volta al món, però té mals modals, s’encrespa per res i perd sovint l’oremus. El Christian al seu costat és qui el calma i el que tracta amb la tripulació cada vegada més cremada amb el capità. En Bligh intenta passar Cabo de Hornos, ho intenta  trenta-un dies en contra del parer de la tripulació i finalment desisteix i ha de recular per dirigir-se al Cabo de Buena Esperanza creuant l’Atlàntic de nou i posant rumb a l’Índic.

El Christian i en Bligh comencen a discutir, en Bligh deixa diners al Christian i escampa per tot el vaixell que no els recupera. La mala maror va creixent... Finalment,  després d’haver recorregut la bestiesa de 50.163 km, el 23 d’octubre de 1778 arriben a Tahití. Els tripulants destrossats, famèlics de tot, de sexe, de gana, d’alliberar-se d’aquell infern, fins a la gorra del capità, són rebuts per dones precioses, mig en boles, movent els malucs i les natges compassadament, cortonsionant els braços de manera súper voluptuosa, dolces i afectuoses, en fi, el paradís terrenal, la Bíblia en vers... i es tornen bojos, cremats com van. En Bligh cerca el cap de l’illa que ja coneix del viatge amb en Cook. Aquell li pregunta per en Cook i ell el menteix, li diu que està bé quan ja és mort. En Bligh li entrega presents a canvi de  les plantes que han de créixer abans de carregar-les al Bounty. Estan uns mesos esperant la crescuda de les plantes per a poder-les carregar i envoltats  de  dones amb costums sexuals relaxades, sol·lícites i amatents que els tracten a cor què desitges. Comencen a aparèixer malalties venèries. Dels 43 homes que arriben a l’illa ja han de tractar-ne 18, però tots són feliços, alguns s’integren i es tatuen, altres no paren de fer sexe pels descosits, allò és com Sodoma i Gomorra..., tots contents, tots feliços menys en Bligh que veu que no voldran tornar si no és a cops de fuet. El què no entenc és perquè han d’esperar al fet que les plantes creixin... Si carreguessin les llavors acabarien abans i ocuparien menys espai al vaixell... Suposo que el que volen és quedar-se el màxim temps possible en aquell marc idíl·lic...

Tres tripulants ja desapareixen, fan mutis por el foro i ja no els veuen més. Després de 5 mesos les plantes es carreguen i el 4 d’abril de 1789, salpen de tornada amb tota la tripulació emprenyada. Vol tornar pel Cabo de Hornos però no ho aconsegueix i el fan tornar pel mateix rumb de l’anada. Tracta de canalla i covard a en Christian amb el qual ja no s’entén i els homes comencen a preparar el motí. La tripulació està al costat d’en Christian. Penetren al cambrot d’en Bligh i l’empresonen i el baixen del vaixell  deixant-lo amb una llanxa miserable i fastigosa on l’acompanyen 17 tripulants. Els que es queden al Bounty el primer que fan és llençar les plantes al mar i retornen a Tahití a seguir amb el frenesí desmadrat que els ha embogit.

En Bligh amb la seva llanxa merdosa i 17 tripulants, prepara meticulosament la llista dels amotinats  per a denunciar-los en cas d’arribar a Anglaterra. El primer de la llista és, no cal dir-ho,  en Christian que llavors té vint-i-quatre anys. Pel camí, no els deixen desembarcar a cap illa i fa 3.600 milles fins a arribar a l’illa de Timor, demostrant ser un gran navegant, motivant a la resta de la tripulació, resant, cantant i  explicant històries. Increïblement hi arriba.... I des de Timor a Anglaterra on  el 1790 és rebut com un heroi i explica la seva versió de la història.

Mentrestant en Christian pensa que no es pot establir a Tahití perquè si arriba en Bligh a Anglaterra, com succeeix, els delatarà, els condemnaran i l’aniran a repatriar. El rei de  Tahití li dóna avituallament per no quedar-se allí i cercar alguna altra illa on anar a raure i s’emporten alguns polinesis amb ells.

Finalment recalen a Pitcairn, una illa, millor dit un illot, que encara no està a les cartes nàutiques, per la qual cosa, pensa, no els podran trobar mai... Hi arriba amb 9 amotinats, 6 indis polinesis i 9 índies polinèsies. Desmunten el Bounty per arrambar amb tot el que poden necessitar d’ell i després cremen la resta i l’enfonsen a Bounty Bay. Allí al fons encara avui hi és. Això succeeix el  23 de gener de 1789.  Només se n’ha recuperat el timó.

A Anglaterra jutgen en Bligh, és absolt i el fan Capità però ell, rancuniós i ressentit com una mala cosa exigeix  anar pels amotinats a Tahitíi amb el vaixell Pandora. El Pandora fa el mateix recorregut que nosaltres per anar a Tahití, però ignora que en Christian i Cia estan a l’illa de Pitcairn. A Tahití troben els que s’havien quedat allí. Venjatius i amb la mala bava que porten al damunt, els tanquen dins d’una caixa, la Capsa de Pandora i moren quasi tots. Els que queden els condueixen a Anglaterra i els executen. En Bligh torna a Tahití per més plantes, però cau en desgràcia perquè els que arriben de Tahití a Anglaterra expliquen la seva versió dels fets i el posen a parir.

El 1808, un vaixell caçant foques pel Pacífic s’apropa a l’illa de Pitcairn, hi ancora i hi troben l’últim sobrevivent dels amotinats del Bounty,  en John Adams,  amb 9 dones i 20 nens. Els amotinats s’havien fet els amos de l’illa i esclavitzat als polinesis. Aquests, així que poden, es carreguen els anglesos excepte l’Adams, únic supervivent de la massacre. En Christian a 28 anys mor a mans dels polinesis. Els habitants actuals de l’illa, 50, son els descendents dels amotinats. Tots porten cognoms anglesos, Christian, Adams...Són els que pujaran demà al vaixell...

De la història del Bounty se n’han fet 4 pel·lícules. La primera protagonitzada per Errol Flynn, la segona per Clark Gable, la tercera per Marlon Brando que de resultes de fer-la es casà amb una polinèsia, comprà una illa, si construí una casa on visqué molts anys fins què la seva sexualitat, de tant utilitzar-la, va fer figa... i la darrera, protagonitzada per Mel Gibson en el paper d’en Christian i Anthony Hopkins en el d’en Bligh.