31. NAGASAKI

Després de la decebedora visita d’Okinawa, on la modèstia de les instal·lacions relatives a la Segona Guerra Mundial ratllaven lo cutre, i on es respirava la fortor de la rancúnia i la decepció pel fracàs i la derrota, la visita del conjunt de Nagasaki esperonava el meu deler per conèixer-lo. I la veritat és que no em va defraudar gens.

El parc és un espai on es respira una pau tranquil·la malgrat que sura en l’ambient una atmosfera curulla de desconsol pel record dels fets que esbaldregaren  la població i massacraren tantes vides. Fou creat en record de la bomba que caigué sobre la ciutat el 9 d’agost de 1945 destruint-ne una part important i matant a 130000 dels seus habitants.

Una escultura gegant d’un Buda senyalant el cel i la terra marca l’inici del parc. Aquest és magnífic tant en el seu disseny com per l’angoixa que transmet al visitant. Zones enjardinades, perfectament cuidades en harmonia subtil amb l’estatuària que, repartida i disposada de manera intel·ligent al llarg de les explanades, evoca les dramàtiques situacions viscudes per la població, son el marc del Memorial.

El Museu Commemoratiu conté documentació interessantíssima i molt ben presentada dels tristos esdeveniments que feren que la guerra acabés. Llàstima que no es pogués concloure parlant els contrincants en lloc de tirant bombes atòmiques…

Al centre del conjunt, al Parc de l’Hipocentre,  es troba un simple monòlit de pedra negra senyalant el punt neuràlgic de l’explosió.

 

Un calfred esgarrifós et recorre el cos quan ets en aquest punt del Memorial i penses en l’horror que es devia estendre entre la població en el moment fatídic de  l’impacte de la bomba homicida.

També vaig romandre commocionat al penetrar en la zona on es podien observar, sota una superfície de vidre, les restes d’un districte de la ciutat bombardejada. Teules, rajoles, fragments diversos i materials, tal com quedaren després de l’explosió. És una petita mostra dels resultats de la bestial deflagració i calcinació d’una part de la població. I per la meva mania de posar sempre en relació i en comparació coses ben distintes, em vingueren al cap les imatges de les restes de Pompeia després de la brutal erupció del Vesuvi que la cobrí i dels seus habitants enterrats en vida per cendra i lava en breus moments...

És esfereïdor veure el que l’home va ser capaç de fer per acabar amb el patiment del món. Però el cert és que potser, no ho tinc gens clar, va ser la manera de donar fi a la guerra. No crec que aquesta hagués conclòs si hagueren llençat la bomba atòmica en un lloc deshabitat.

Una cosa que em va sorprendre en gran mesura és el nou urbanisme fet a Nagasaki després de la guerra. Sembla no pensat o no planificat com caldria al tenir la possibilitat de començar a projectar a partir de cero, doncs la ciutat ja no existia, tot eren runes. En canvi no es veuen en lloc criteris urbanístics amb una certa racionalitat i les trames urbanes son bastant caòtiques…els traçats dels carrers no segueixen criteris lògics, les edificacions creixen de manera desordenada, gratacels al costat de cases d’habitatges de no més de 6 plantes…No ho puc entendre i encara estic cercant explicacions...Potser serà perquè els seus habitants i polítics no han tingut la capacitat d’oblidar... Malgrat el temps passat, tal vegada les seves accions estan condicionades per aquells fets. Ha de ser inassequible oblidar tanta atrocitat...

I un altre cop les comparances...La veritat és que l’eixample de Barcelona és una meravella que hauria de ser Patrimoni de la Humanitat. La visió de futur que tingué Cerdà en fer els encreuaments dels carrers aixamfranats i les seves dimensions esplèndides pel moment en que es pensaren, fan que BCN sigui model a escala mundial del que és el bon urbanisme.