17. EL MARLBOROUGH, LA NAU DELS ESQUELETS

 

Sempre m’ha fascinat la crònica del Marlborough, la nau dels esquelets... Aquesta era un clíper de grans velàmens que canvià la història del disseny naval. Els clíper estaven   pensats per aconseguir grans velocitats. Com un ganivet, tallaven les aigües oceàniques amb prepotència fins que poc després de la seva aparició, vingueren ja els vaixells a propulsió. Altres clípers famosos foren el Scottish Maid, conegut com la mare de tots els clípers per la seva sòbria bellesa. O el Cutty Sark, un dels darrers construïts i que portava el nom d’una bruixa de faldilles surant en l’aigua. Ara podem veure la seva imatge en l’etiqueta d’un respectable whisky escocès.

El Marlborough era una nau de tres pals, amb aparell de fragata i casc de ferro que fou botada el 24 de juny de 1876. Tenia 69,50 m d’eslora per 10,70 de mànega. Va fer 14 viatges des de Londres a Nova Zelanda amb immigrants. El darrer el més llarg, ja que en més de vint anys no se’n va saber res del vaixell. El comandava el capità James W. Herd amb una tripulació de 23 homes. El grumet Alex Carson es posà malalt, sortosament, i no es pogué enrolar en el darrer viatge, salvant així la vida.

El Marlborough no era un vaixell fantasma, va existir. Es conserven fotos i registres que confirmen el seu glatir pels mars i oceans. Però quina classe de vaixell pot navegar a la deriva vint-i-tres anys per a ser finalment descobert en l’extrem sud del món tripulat únicament per esquelets?

La primavera de 1913, el Johnson, una nau que ostentava el pavelló de Gran Bretanya, navegava en direcció a Cabo de Hornos. Molt a prop de Punta Arenas, de sobte, els tripulants observen com per les gèlides aigües australs s’obre pas un clíper de tres pals, amb el fustam verd per la molsa que acumula, la descomposició que la cobreix i les veles esberlades onejant al vent. En el seu casc es pot llegir amb certa dificultat: MARLBOROUGH. Les veus i les llums del Johnson només són retornades per la remor parsimoniosa de les ones mentre el desfargalat clíper segueix navegant en mig de la desolació...

Els tripulants del Johnson disposen unes xalupes per a abordar-lo. Quan ho fan, els entaulaments podrits de les cobertes es queixen amb brams ofegats. En arribar al pont de comandament, trepitjant damunt la fusta esquerdada,  hi troben l’esquelet del capità aferrat al timó i al seu costat, el diari. En intentar agafar-lo se’ls hi desfà a les mans i, com pols, se l’endú el vent. A mesura que s’endinsen en la nau van descobrint la resta dels cadàvers de tota la tripulació. Tres esquelets a l’escotilla, deu al menjador, sis més a la bodega.... Només el capità al pont. Un silenci estrany i una fortor humida ho omple tot....

La notícia va aparèixer al The Straits Times de Singapur i al Evening Standard.

El fill del capità Herd intentà donar llum a la història però creà encara més confusió entorn d’ella. Com podia el Marlborough evadir-se, sense govern, d’una geografia tan accidentada com la de la boca occidental de l’Estret de Magallanes, farcit d’illots, de braços de terra que s’endinsen en ell, de fiords escarpats, de tempestes i ones embravides...

Molts topònims de la zona parlen d’una naturalesa catastròfica i anuncien els elements dels naufragis i de la mort: Puerto del Hambre, Bahía Inùtil, Isla Amargos, Paso Tortuoso, Última Esperanza, Bahía Decepción, Isla Desolación, Mar de Hoces, Piedra del finado Juan, Isla de los Muertos, Paso del Abismo, Isla Escarpada, Rio Calavera....

El mar és un full en blanc on els vaixells escriuen històries inversemblants, malgrat que acaba empassant-se les fustes, els metalls i les plomes dels que hi pretenien escriure diaris...

La quantitat de secrets que s’ha empassat el mar...